Treballar pel país des de l'atur

Per guarir-se, a qualsevol malalt li convé una mica d’esperança. O molta, segons la gravetat del cas. Però també és cert que hi ha un moment a partir del qual comença la fantasia… Amb el drama de l’atur passa més o menys el mateix. Les previsions optimistes fa temps que s’han deixat de complir. N’estan les hemeroteques plenes. N’acaba d’afegir una el ministre Corbacho, amb la vana il.lusió de ser el ministre que va anunciar la llum al final del túnel i polir una mica el negre balanç de la seva etapa madrilenya: va l’home i anuncia millores en les xifres d’atur per a la primavera que ve i una recuperació econòmica a tres o quatre anys vista. Titulars destacats, evidentment. I efímers.

Es de suposar que totes aquestes prediccions optimistes bé es deuen fer sobre algun fonament, alguna dada, alguna projecció. Tot i que ja és ben curiós que abans de la crisi no existís cap projecció negativa, amb honorables excepcions… Després la realitat es comporta com vol. Tossudament. Hi ha petites bones notícies, sí, petites millores que no van molt més enllà del concepte “pitjor ja no podem estar” (ves a saber…), o sigui que ja estem millorant una mica… El cert és que la tendència general continua orientada cap a aquest espectacular 20%, o més, en el qual hi ha més d’un milió de llocs de treball perduts del món de la construcció per als quals, que se sàpiga, no hi haurà solució. Tothom ho sap, però no està bé dir-ho. Per no parlar del magre futur que espera a sectors com el turisme, l’automòbil, l’hostaleria, en els quals aquest país que era una locomotora d’Europa concentra ni més ni menys que un 35% dels llocs de treball. Per tant és hora de ser creatius i rebaixar una mica la intensitat del drama…

Intentarà el govern, com suggereix Zapatero, introduir delicats conceptes semàntics per distingir entre aturats o persones en fase de formació que temporalment no treballen per a una empresa però sí per al país? Una gran temptació, en efecte. Pot ser una manera de millorar les estadístiques i inflar artificialment l’optimisme, que també és necessari per sortir d’aquesta depressió col.lectiva, però aquesta mena d’invents mai no surten bé. Més encara quan no hi ha res a la vista que permeti suposar canvis significatius. I quan tot indica, més aviat, que el camí serà llarg, que tindrem nivells altíssims d’atur durant una dècada o més, que el sistema de pensions –lògicament- trontolla i més que ho farà quan ens hagi de mantenir la generació dels mileuristes, que el crèdit a dojo no tornarà, que no estem canviant en absolut l’economia d’aquest país…

A canvi, una cosa sí és segura: ens acabarem per acostumar a l’entorn de la crisi, que s’anirà fent invisible com l’aire. Però la respirarem una llarga temporada, per moltes bones notícies que ens vagin subministrant. I mentrestant haurem de buscar altres maneres, més serioses, de generar no ja optimisme, que seria demanar massa, sinó per animar el país a tirar endavant, que és una altra cosa molt més possibilista… No enganyant-nos, per començar.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes