Els ciutadans retenen i valoren les millores que no els afecten directament? Es una de les grans preguntes, sense resposta contundent, de les campanyes electorals. Tammateix, una part molt important de les campanyes transcorre al voltant de xifres, de comparatives, de dades: són la prova, imprescindible i saludable en democràcia, que presenten els governants quan han fet els deures, però també l’aval de noves promeses o compromisos per al futur… La campanya de les eleccions catalanes, que ja va començar fa mesos i que va entrar en una nova fase amb la clatellada de l’Estatut i la mani, fa un pas més quan encara el país està, almenys mentalment, de vacances. Els cartells socialistes amb comparatives esmolades i directes envers els anteriors governs convergents ens han despertat de la suau migdiada d’agost i han començat a escalfar l’ambient just en uns dels dies més càlids de l’estiu. Així es dibuixa una part del camp de batalla: la qualitat i quantitat de l’obra de govern, les millores concretes, la capacitat de gestió.
Per ser justos, no podem oblidar que els governs convergents partien de gairebé zero en tots els camps, però tampoc no reconèixer que el balanç de gestió que presenta Montilla és força millor en general i extraordinari en alguns àmbits. Tanmateix, el balanç de gestió és només una part de la pel.lícula, fins i tot si suposem –que és molt suposar- que la majoria de ciutadans s’apunten a una llibreta mental algunes de les dades amb les que els bombardegen. El terreny decisiu, però, se situa en els extrems, en les zones de boira del camp de batalla: en els sentiments confusos, en l’emprenyamenta acumulada, en les decepcions, en els dubtes sobre el futur. I sobretot, en la sensació que cal prendre alguna mena de decisió. Aquí no hi ha dades ni balanços. Ni guions. Ni certeses, més enllà l’entusiasme poc fonamentat dels independentistes. I des d’ara fins posem que a finals d’octubre, més o menys, més que jutjar un govern (el d’aquí, però també els d’allà, oi?) haurem de jutjar una època i intuir cap a on cal anar.
Sense oblidar que entre una cosa i l’altra, l’Estatut s’ha convertit més en un artefacte del passat que del futur...
