Ho confesso. Una vegada vaig comprar unes ulleres de sol Armani a un senegalès del top manta, al carrer Major. I fa anys tenia el costum de comprar també de tant en tant cedés musicals, d’aquells que et venien a vendre a no pocs restaurants. El descobriment de l’e-mule em va permetre endinsar-me en el món de la pirateria musical des de casa i deixar de ser client d’aquests pobres traficants nocturns mentre que la ràpida autodestrucció de les ulleres em va fer obrir els ulls i decidir que eren les primeres i les últimes. Ens agraden els “chollos”, no té remei, i comprar duros a quatre pessetes, i gaudir de coses semblants a les reals que no podríem pagar… I fer veure que no tenim massa clar, perquè ja ens convé, que una cançó o una pel.lícula no ens les podem baixar de franc. Ha estat així sempre i probablement no canvii mai: el client és el problema i no l’immigrant. Com amb la prostitució, tot salvant les distàncies: la clau és l’home. El debat de l’estiu sobre el “top manta”, arran dels ajuntaments com Calafell que van decidir passar de tot, ens ha permès reflexionar sobre els perjudicis que causa aquesta mena de comerç il.legal i enganyós, però també sobre el seu paper com a vàlvula de pressió: la crisi fa que hi hagu més mantes al carrer, no falla. La qual cosa pot semblar, a curt termini, una mena de solució provisional, però no treu que a la llarga aquesta idea ens porti a tots a la ruïna: per què hem de pagar per un cotxe, per un ordinador o pels serveis d’un dentista, quan la música, el cinema o les ulleres de sol les trobem de franc o gairebé? Vaja, que el “top manta” no condueix enlloc i cal erradicar-lo, sens dubte. Però no patim massa, o en tot cas no pequem d’ingenus. Les firmes com Louis Vuitton, Gucci, Hermès o Sotheby’s viuen aquestes setmanes increments de vendes espectaculars: del 32%, de l’11%, del 36%, del 125%... Els mega-rics ja han sortit de la crisi, si és que mai hi van entrar. Amb ulleres Armani de veritat a preus d’escàndol. Business as usual…
