Ja ho sabíem fa temps. Ho notàvem cada dia, però no hi ha res com les estadístiques: algunes oficials -la qual cosa no les fa molt més creïbles que les que no ho són- d’altres tendencioses, esbiaixades, parcials… Però les dades ajuden a que les impressions guanyin pes, es consolidin. Viure a Espanya surt per un ull de la cara. Aquesta és la conclusió que faciliten les dades de les enquestes europees (Eurosy¡tat) sobre el cost de la vida. I en aquesta matèria ens apuntem un lideratge, compartit amb Grècia, per variar: som els dos països on més han crescut els preus des de l’any
I si a la pèrdua de poder adquisitiu generalitzada hi afegim la creixent desigualtat pels extrems (rics més rics i menys contribuents, i pobres més pobres i bàsicament receptors), tenim un quadre que fa goig de veure i que explica algunes coses per exemple sobre la capacitat de la demanda interna per tibar del carro: entre l’atur, l’endeutament privat desmesurat i la pèrdua de poder adquisitiu, a veure quines alegries esperen els experts del consum…
En ple mes d’agost, que és quan sembla que no passa res, ves per on com ens acaben de servir la confirmació d’una evidència: estem molt lluny del nivell de qualitat de vida dels països europeus avançats i ens n’allunyem progressivament, de forma alarmant. I així continuem, en una mena de desconcert generalitzat i sorollós que no porta enlloc, mentre les dades contundents esculpeixen algunes veritats esfereïdores… Però, això sí, aquí fa millor clima i vivim millor, eh?
