116 souvenirs "pata negra"

De souvenirs casposos n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. No existeix encara, que jo sàpiga, el museu dels horrors que mereixerien la major part de les andròmines que es venen arreu del món als turistes, perquè tinguem un record i ens gastem uns quants calerons en portar detallets per als nostres. Catalunya no és cap excepció, i no només perquè això sigui el paradís dels ninots de toros o sevillanes, la sangria embotellada, els barrets mexicans i les samarretes del Barça o del Brasil; també tenim desenes i desenes de coses ben nostrades que tenen un lloc guanyat al museu autòcton dels horrors, amb barretinetes, gossos d’atura, porronets i una extensa bateria d’artefactes de gust vomitiu.

Però ara que encara no sabem si ens convé el turisme de masses que ho empastifa tot però deixa força calerons (una de les nostres principals indústries, ja és ben trist) o un turisme més exquisit, la Generalitat ja ha decidit que el souvenir autòcton ha de ser “pata negra”: han triat 116 icones, ni una més ni una menys, que es convertiran en figuretes, imants, posa-vasos o el que calgui, per explicar al món sencer què és Catalunya. Probablement una operació a aquesta escala sigui una autèntica innovació a escala mundial: tot un govern decidint quins souvenirs representen un país, poca broma. Seran, sens dubte, souvenirs catalans-catalans, ja ens entenem.

I com sempre, es quedarà al tinter l’altra meitat de la nostra identitat: es podrien dignificar les nines sevillanes o la sangria o tantes altres coses que sens dubte simbolitzen l’espanyolitat però que no ens són en absolut estrangeres. Però no, aquí sempre diem que fem país quan en realitat el que fem és mig país: el que es busca en el fons és escombrar els signes hispànics. Tòpics, sí, i moltes vegades “cutres”, també: no defenso pas els toros de plàstic o peluix, sinó el concepte que hi ha al darrera i que també explica el que és ara mateix Catalunya, una de les moltes i diverses cares d’aquest país.

Tanmateix, no patim, perquè tampoc no ho aconseguiran per aquesta via: la realitat (que en aquest cas no té res a veure amb Madrid o la fantàstica defensora del poble que ens ha tocat patir per no perdre el costum) és tossuda. I tendeix a expressar-se, què hi farem…

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes