Una mani unitària sense unitat. Una pancarta sense pancarta. Un lema sense lema. Tot plegat, un gran retrat de la complexa realitat catalana, que encara la setmana decisiva per a l’escenificació del rebuig a la sentència de l’Estatut. Costa posar-se d’acord perquè en el fons no hi ha acord. O almenys, no hi ha acord, ni unitari ni majoritari, sobre a on volem anar, en el supòsit que anem cap a algun lloc, que no està gens clar. En canvi, sí que podria haver-hi un amplíssim consens amb la descripció de l’estat d’ànim català. Som un país emprenyat. Si aquest fos el gran lema, amb senyera o banderes europees, o estelades amb un retoc subtil del to de blau (que suggerís Europa i no Cuba, vaja, una cosa seriosa i viable), hi hauria unanimitat.
Som un país emprenyat no per la retallada de l’Estatut, que hauria pogut ser molt pitjor, sinó perquè ens hem perdut. Això de l’Estatut ha estat de pena, des del primer dia al darrer, i aquí els partits han fet probablement més esforços per carregar-se’l que el propi Constitucional, que ja és dir: ara tots abraçats a la pancarta o al que calgui, a veure si dissimulem una mica i arribem a les vacances d’estiu i la gent se n’oblida de tota la trista història que han escrit i protagonitzat. L’esquerda emocional que ens separa d’Espanya es més insalvable del que sembla, però no per força condueix a desitjar la independència. Estem bloquejats. I passarem temps en aquesta situació.
La mani no va enlloc, sigui més o menys nombrosa: tot queda ajornat per a passat vacances. Cal una darrera foto, un darrer missatge per a l’agenda mediàtica, però que no s’enganyin els convocants.
El país seguirà emprenyat, amb ell mateix, amb Espanya, amb la política catalana de vol baix. I per tant, no farem res. Desplegar l’Estatut, esperar que passi una dècada, veure si el perfil baix dels ultraespanyolistes és pura tàctica (les cames els tremolen, encara que ho neguin) i després del 2012 ens endinyen una loapa general… Aquesta història està acabada, la mani és l’epíleg a destemps perquè alguns salvin la cara, d’altres intentin frenar la mala llet col.lectiva i uns altres procurin excitar les il.lusions independentistes… El proper capítol, en una dècada, aproximadament. Amb nous protagonistes.
