El mite de la unitat forma part de l’ADN dels tòpics sobre el catalanisme. Aquí ens passem la vida demanant, esperant o exigint reaccions unitàries. Com si fóssim un sol home o una sola dona. I ara ja estem escalfant motors per a la mani, unitària, evidentment, que tenim convocada per a la setmana vinent: hem de respondre units a l’agressió consumada des de Madrid. Que a sobre ha tingut a bé rematar la feina subratllant una obvietat sobre la qual, ni aquí ni allà, no s’enganya ningú: no hi ha més recorregut, aquí s’acaba la descentralització d’Espanya. I per tot això ens convoquen a respondre amb unitat. Segur?
No tinc valor ni edat ja per empassar-me segons quins debats polítics, però el dijous vaig trobar d’allò més interessant dedicar una estona al debat de TV3 amb representants de tots els grups parlamentaris. Unitat, sí, i de la bona. Només hi faltaven els extra-parlamentaris per acabar de retratar el país, que d’unitari no en té res. I que duri: per sort som un país força plural i divers i probablement això sigui més una fortalesa que no una debilitat. Després de veure el debat (no tot, confesso que no vaig poder evitar endormiscar-me), ja és com si hagués vist la mani, els mesos que venen i que ens cauran al damunt, les maniobres a curt termini… Això sí, en nom de la unitat, faltaria més. M’estalviaré fer la pregunta (i després de la mani, què?), perquè té moltes respostes, cap d’elles unitària. Però podria ser que una vegada més ens estiguem ficant amb entusiasme en un carreró sense sortida, com ja és tradició, i aconseguim alimentar una mica més la frustració i el desànim. O la indiferència, que diria que és pitjor. A més d’intentar escenificar coses en les quals en el fons ningú no creu, com aquesta mítica unitat que només atorga dret a l’adhesió incondicional i que es desfà sempre a la primera oportunitat.
Com quan es negociava l’Estatut, ni més ni menys. Un gran exemple d’unitat, en efecte.
