Tinc un amic independentista que ja fa dies que va resoldre els seus dubtes existencials i sentimentals. Seria pecat convertir-se en aferrissat seguidor dels partits de la selecció espanyola? Aquesta era la gran pregunta. La resposta era d’una subtilesa vaticana. L’argument és: ja que una gran part de la selecció espanyola està formada per jugadors del Barça o catalans (que no és el mateix), en el fons és com si estiguéssis veient els partits d’una selecció catalana ampliada. Amb un afegit interessant, de cara a preservar l’ànima de tot pecat: li dius “la Roja” en comptes de selecció espanyola, i llestos.
Com que pertanyo al (minoritari) gremi dels indiferents al futbol, me n’acabo d’adonar que aquest argument ha anat escampant-se a velocitat viral per la societat catalana. Per tant, ja tornem a topar amb el terreny dels sentiments, que és on realment es juga el futur d’aquest país: resulta que “la Roja” té un munt de seguidors als quals els surt urticària cada vegada que veuen la paraula Espanya o els colors de la “rojigualda”.
Però també hi ha tot un altre bloc que en els darrers anys s’ha anat destapant: els que fan de la seva passió futbolística una declaració orgullosa d’espanyolitat. Apareixen banderes espanyoles als balcons (no el dia de la hispanitat, sinó quan els sentiments surten a flor de pell), a les antenes dels cotxes, als calçotets o a un raconet del tanga, a les samarretes vermelles que es porten amb orgull pel carrer… Hi ha, però, distribucions geogràfiques desiguals i reveladores de les diferents intensitats sentimentals: segons el barri (i segons la ciutat), la densitat de banderetes "rojigualdas" és variable.
Es com si tothom s’estigués desacomplexant, cosa molt saludable psicològicament: banderes, colors, seleccions, crits de guerra… I a sobre, guanyar a l’equip del Deutsche Bank, poca broma: és el mateix plaer de quan el Barça guanya al Madrid, petites i inofensives venjances. Té tot plegat algun significat? Costa de veure, perquè el futbol a vegades (també) només és futbol. Tanmateix, tens la sensació que en certa manera s’estan marcant territoris, que la gent treu pit, oneja la bandera amb passions més o menys explícites que van més enllà del futbol. Són coses que ja passaven abans, però més evidents, descarades. Les pàtries reduïdes a un estadi. O potser amplificades… A l'espera de les grans batalles que es dibuixen a l'horitzó a partir de la tardor. Guardarem les banderes a l'armari mentre anem a la platja o al camping, però ens espera un llarg temps de banderes esmolades...
