A la recerca del gran guió

No és pas l’únic lloc des d’on es pot escriure, però el debat sobre l’estat (catatònic, dissimulat pel futbol) de la nació (indivisible) podria servir per a escriure o almenys començar a esbossar el gran guió del que ens està passant. No sembla que vagin per aquí els trets, però no se sap mai… L’ideal, i per tant impossible, seria que aquest gran guió anés prenent forma a l’escena política, que -amb tots els seus defectes- és l’únic espai que pertany a tots els ciutadans. I el guió ha de ser per força de futur. Tenim set de futur, fam de futur. Hem passat d’una situació en la que les perspectives eren més o menys previsibles (tot anava cada dia una mica millor, o ens ho semblava), a una gran confusió i decepció (moltes meravelles eren una gran mentida), que va obrir pas a una etapa en la qual el futur fa més por que altra cosa.
El que necessitem amb autèntica urgència històrica és saber cap a on volem anar i no només cap a on ens porten les coses. El que ens treu la son no és qui governa o qui hauria de governar, sinó una qüestió més difícil de plantejar i de pactar: el camí que triem. Tampoc no ens cal flagel.lar-nos més, ja hem complert sobradament amb la penitència. Surt aquesta resposta de l’immens i caòtic soroll de la política espanyola o catalana? Més aviat no. De moment el que preocupa són les eleccions, i ja anirem veient, com si el vot tingués propietats màgiques. Per als governs o els partits, sí, sens dubte, per a les societats, depèn de quan i com. Hi ha, però, una excepció: el nacionalisme entès com a fugida cap endavant. L’independentisme català o l’espanyolisme radical sí que aporten aparents solucions i sobretot generen adhesió sentimental, molt útil en temps de tempestes i terratrèmols: la pàtria com a gran aspirina per a tots els mals. Però no n’hi ha prou per a una gran majoria.
Ens falta el gran guió, diguem com el d’Alemanya a la postguerra, facilitat per una catarsi duríssima: què fem, quina mena de país construïm, quins esforços calen, quins beneficis en treurem, què som i què serem. Després la realitat ja s’encarregarà de matisar o fins i tot de reorientar i frustrar aquest idealisme, però sense la gran idea no anem enlloc. I és probable que, al pas que anem, continuem avançant o estancats, a les palpentes. Això sí, amb molt soroll ambiental. Que serveix per dissimular l'enorme buit...

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes