Espanya no és un súper

Espanya no accepta Catalunya tal i com és. I una part força gran de Catalunya fa el mateix envers Espanya. La única diferència és que uns poden imposar la seva visió i els altres no. Donar-hi més voltes són ganes de perdre el temps. Amb la millor de les intencions o amb tàctiques a curt termini, les de l’embolica-que-fa-fort a les qual tan afeccionats som per aquestes terres. Però siguem generosos, posem que és amb la millor de les intencions: l’objectiu acaba essent sempre el mateix. Canviar Espanya. O canviar la Constitució, que ve a ser el mateix. I no ens en sortim mai. Ni ens en sortirem. Ganes de perdre el temps i de complicar-ho tot una mica més per no anar enlloc. Es la vella utopia del catalanisme, que no té unes ganes excessives d’enviar Espanya a fregir espàrrecs, però tampoc d’esdevenir una mena de reserva apatxe, un parc temàtic “de la rica diversidad de las regiones españolas”.

Diguem que l’objectiu final implícit en el llarg recorregut del catalanisme des del segle XIX és triar la teva manera de ser espanyol, com si Espanya fos una mena de gran supermercat amb productes diferents per remenar i triar lliurement. Doncs no funciona així. Hi ha un sol producte, una sola manera d’entendre’l i, com a molt, maneres més o menys amables d’etiquetar-lo.

Zapatero, per exemple, amb tots els seus defectes, no es pot dir que no s’hi hagi esforçat: ho podia haver fet millor, infinitament millor, però un president de govern d’Espanya no pot anar molt més enllà. Per coherència amb el càrrec i si hi vol continuar: no té més marge. Espanya ja va ser molt flexible a la transició, amb l’amable advertència que la integritat territorial està garantida per l’exèrcit, per no dir la cabra de la Legió i els seus col.legues. Eren temps de complex de culpabilitat postfranquista, de generositat, de ganes de cabre-hi tots. Però l’Estat de les autonomies és la frontera. Ni federalisme ni confederacions ni sobiranies compartides ni punyetes. I drets històrics, els justos, els del nord: els d’una Navarra convertida en autèntica frontera d’Espanya i un Euskadi que ja s’ha desconnectat, tot i la pausa marcada per l’actual govern pacificador.

Anys després les coses han anat canviant, va venir l’hipernacionalisme i l’imperialisme de l’Aznar i els seus, després Madrid s’ha reforçat clarament (fins al punt de gairebé independitzar-se d’Espanya: en tenen prou amb veure-la al mapa, però allà el que els interessa és el joc de les grans capitals mundials) i mentrestant Espanya s’ha modernitzat (amb calerons catalans, sí, però sobretot europeus). Tanmateix, segueix patint els mateixos temors i fòbies de sempre i les ànsies uniformitzadores de tota la vida, fracassades a mitges, perquè Madrid mai no ha tingut interès en copiar França, que els queda molt lluny i fa mandra i el dos-de-mayo i tot això...

No és que digui que cal resignar-s’hi i patir les morenes en silenci, no. Simplement que un dels somnis fonamentals del catalanisme moderat, el de transformar Espanya, és això, un somni. No la canviarem, fiquem-nos-ho al cap. I després ja veurem què fem. No per força la independència, que no és pas la única sortida. Posats a dir bestieses, que no ho són tant, podríem pensar en el model d’Andorra i els seus co-prínceps, per exemple, però actualitzat: una mena de renovada Marca Hispànica equidistant de Madrid i París. Però per a això caldria retornar a un altre dels mites fundacionals del catalanisme moderat, aquell que intel.ligentment (i per pura higiene mental) sempre mirava cap a París i se sentia una mica francès. Un costum oblidat fa temps, sí, però no estaria de més pensar si val la pena recuperar-lo…

Share this: