El blog de Joan Rovira: Reformes

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reformes. Mostrar tots els missatges

Encara no has anat al nou Ikea de Sabadell?

21:50

•

(9.12.2012) Doncs no, no encara. Tot i que em queda molt més a prop el de Sabadell que el de Badalona i que he d’anar a comprar quatre coses des de fa setmanes. Ja hi aniré, que el món no s’acaba. Bé, qui sap què passarà el proper dia 21: potser sí que una de les millors maneres d’esperar l’apocal.lipsi sigui muntar tranquil.lament una llibreria Billy… Millor això que no anar-se’n al Bugarach a esperar l’arribada dels ovnis.

En fi, no té remei, això de l’Ikea: ens fascina la notícia de l’obertura d’un gran centre comercial, quan el que realment ens convindria és que muntéssin aquí un centre de disseny industrial de mobles. A la llarga, seria molt millor negoci. Però aquí continuem vivint al dia, enganxats a les hipoteques, al totxo i l’economia de sempre: no sé si aprendrem la lliçó.

Justament a l’Ikea hi ha algunes grans lliçons a aprendre sobre estratègies de futur d’un país brillant, pròsper i força just com Suècia. O sobre la profunda estupidesa d’acceptar que entrin a Europa productes baratíssims que destrueixen l’economia europea sense exigir res a canvi. O sobre la nostra realitat quotidiana més trista.

Una de les coses que vull anar a veure amb els meus propis ulls és un senyal de la degradació d’aquesta societat: la gent que va a menjar a l’Ikea, aprofitant les seves espectaculars ofertes. Gent que no s’ha tornat fan de les mandonguilles sueques o dels “hot dogs”, sinó del seu preu. Pel que he llegit, el fenòmen va a més: ja tenim un altre menjador social, aquest més de disseny però igual de depriment.

A més de mobles i bon rotllo, l’Ikea té en oferta, per a qui vulgui veure-ho, uns excel.lents miralls que ens retornen la nostra pròpia imatge. Val la pena acostar-s’hi, mirar i pensar una mica, amb la ment oberta. A més de comprar una tauleta Lack per cinc euros, clar. Ara val 13,99, però servidor en va comprar una, no fa molt, per menys de la meitat…

Video> Ikea global: poden desaparèixer les dones... o els pobres

Per què ens estem arruïnant?

13:19

•

Rescats

(29.12.2012). Per què ens estem arruïnant amb l'embolic del deute públic i privat? Com funciona el drenatge de diners d'Espanya o Grècia cap a Alemanya? Com drena la banca espanyola els recursos públics que fan inviable l'Estat, no ja el del benestar, sinó l'Estat en general? Com funciona això de donar-nos la culpa de la ruïna per ser uns malgastadors i uns ganduls? Un article al diari ElPaís ho explica amb una claredat inspiradora. La lectura és absolutament recomanable. En són autors Manuel Ballbè (catedràtic de Dret de la UAB) i Yaiza Cabezo, advocada. Mica a mica anem entenent qui són i com funcionen els mercats. La pregunta és: i el govern espanyol, aquest o l'anterior, ho han entès ja? Diria que la negativa al rescat és una resposta en la bona direcció, tot i que no resol les causes de la monumental estafa que ens estan fent entre uns i altres. Una vegada més, la clau de tot plegat es va dibuixant: la política ha abandonat la societat en mans dels "senyors dels mercats" i aquests, impunement, aniran arruïnant països i generacions senceres. Com se'ls pot parar els peus? No ho sé, només sé que si seguim com fins ara, quiets i atemorits, al final no quedarà res. En una entrevista a Gianni Vattimo, publicada avui a la contra de LaVanguardia, apareixen algunes pistes molt interessants...

Si vols justícia, paga, calla i no tinguis pressa

5:11

•

Reformes

(26.11.2012) Recórrer davant la justícia una multa de cent euros en costarà dos-cents. Una denúncia per l’abús de les preferents, entre tres-cents i mil euros. Un recurs per acomiadament, uns cinc-cents euros, tot i que sembla que al final el treballador pagarà un 40%: ja se sap, el ministre Gallardón, sempre tan sensible i humà… Divorciar-se sortirà per uns tres-cents euros, més un percentatge dels béns… Res, coses així, sense importància.

Una nova reforma en el país de les mil-i-una reformes, que aquí quan ens hi posem no hi ha ningú que ens aturi… Amb arguments brillants, per suposat. Un dels que més m’ha agradat és: si la gent pot gastar-se diners en advocats i procuradors, també poden pagar aquestes noves taxes. Clar que sí. I si poden menjar cada dia o posar benzina al cotxe, encara més: si volen justícia, que se la paguin. En fi. Pas a pas, avancem cap a la destrucció controlada del país a canvi de no-res. Perquè l’objectiu final no acabarà essent pas una justícia més àgil i ben equipada, o menys lleis i més sensates, o cap millora per als ciutadans. Ni tampoc es busca un efecte disuasori, que impedeixi que la gent vagi als jutjats perquè sí, per allargar els processos o perque pensa que té la raó i busca l’empara de la justícia i la llei.

Aquestes taxes no són com les de l’euro per recepta, per entendre’ns. Són una altra cosa: formen pla d’un nou model que va prenent forma a base d’una reforma avui, una altra demà passat, un parell de retocs menors la setmana que ve, un aclariment aparentment tècnic a final de mes… Tot molt constitucional, per suposat. La tècnica seria maquiavèlica si no fos perquè simplement respòn al caos polític d’aquest país, excel.lentment simbolitzat pel seu (nostre?) govern. Al final, quan comença a aparèixer el dibuix complet, resulta que la competitivitat no apareix per enlloc, les retallades i amputacions són sempre per als mateixos, la injustícia i la desigualtat es van consolidant.

Ens expliquen un conte que és veritat en part (cal fer reformes, no es pot gastar el que no es té, etcètera) però després el que construeixen és una gran mentida. Mentre s’inventen el proper conte que ens explicaran perquè estem tranquil.lets i ens adormim.

Video> Ah, sí, clar, la justícia és igual per a tothom...