La setmana es
presenta agitada, remoguda, incerta. Aquest dilluns, 6 de febrer,
anem cap al canvi de rasant. De fet, ja s'ha produït, però encara
cal escenificar-lo. El torpede policial contra Mas ha assolit els
objectius previstos, amb una gran precisió. Les coses no són tan
senzilles com el relat d'un president màrtir per posar les urnes o
com el relat d'uns pobres demòcrates perseguits per un Estat
quasi-totalitari. És això, sí, pero també és més complex que això i no es pot oblidar
alegrement que per part de Mas i gran part dels seus hi ha pel mig un
evident intent d'abraçar-se a l'estelada i de fugir cap endavant,
cap a on sigui, per fugir de les ombres de les clavegueres
autonòmiques i de l'enfonsament dramàtic -amb un toc de profunda
repugnància, sense cap mena de grandesa- del pujolisme i el seu
sistema clientel·lar.
Tanmateix, és un
error polític immens i una barbaritat portar Mas, Ortega i Rigau
davant la justícia.
El govern Rajoy ha
mogut fitxa, evidentment. En saben més de fer aquestes coses que de
fer política, de destruir més que de construir. Però en saben.
L'amenaça de precintar escoles i la de collar funcionaris és
intel·ligent i no té res a veure amb enviar els tancs. Però
arribarà un dia, no molt llunyà, que no n'hi haurà prou amb idees
creatives per aturar aquesta meitat de Catalunya que va derivant cap
a la insumissió. Fins a on pensen que poden arribar?
Lluny, molt lluny:
faran el que calgui, perquè saben que s'estan jugant el poder i el
respecte de l'Estat. Però no han entès ni entendran que ells solets
estan destruint-los.
I així acaba
l'operació diàleg, fantasiosa, hipòcrita, concebuda per guanyar
temps i imatge de flexibilitat. Una enganyifa com una casa. Al final,
tot acaba portant a una solució molt espanyola: fins que peti tot i
a veure qui aguanta més.
El procés i
l'immobilisme de l'Estat acabaran en un gran sidral, a garrotades.
Virtuals fins a cert punt, però garrotades. Cada vegada més dures.
Tothom disposat a
trencar els ous que faci falta per fer ves a saber quines truites,
però amb poques ganes de cuinar res. Primer això va de trencar els
ous i després ja es veurà.
De manera que el
canvi de rasant està servit i ens porta directament cap a la
dimensió desconeguda en la que és força possible que ningú no hi
guanyi res. Però així es fan les coses en aquest país, portant-les
al límit. Sembla estratègia, però no és res més que bestiesa.
Perquè la veritat és que ningú no en té ni idea de com serà el
dia després de la tempesta.
Fan veure que sí,
que saben el que fan, però ni cas…
Mentrestant, una
gran part de Catalunya se n'ha anat per sempre.