Això dels fanalets fa lleig, la veritat. Com fa lleig quan manipulen la imatge de l'apòstol Santiago (“y cierra España”, per variar) en nom de l'espanyolisme més ranci o tantes i tantes tradicions populars en les quals la religió, l'alegria o la festa s'emboliquen amb la “rojigualda”, l'himne i tota la parafernàlia de sempre. Si es fa en nom d'Espanya, cap problema, és la cosa més normal del món, absolutament indiscutible. Si es fa en nom de Catalunya, és una manipulació grollera i ofensiva…
Tanmateix, relativitzem una mica… Polititzar les tradicions és tota una tradició històrica, aquí i arreu i a totes les èpoques: les celebracions populars són una magnífica finestra oberta a la propaganda de tota mena de coses, des de productes polítics a productes comercials. No siguem massa exquisits, perquè normalment depèn del punt de vista i perquè és pràcticament impossible que la vida sencera no es barregi amb un partit de futbol, una cavalcada o una ballada de sardanes. Possiblement la qüestió resideixi en la mesura, en la dosi. Si se'n fa un gra massa, acaba enfarfegant i fins i tot pot produir el resultat contrari al desitjat, és a dir el rebuig o la indiferència.
Ens podríem estalviar perfectament els fanalets que acompanyen als reis indepes i republicans, com els excessos estètics i ideològics d'alguns ajuntaments progres que es passen de frenada amb el Nadal. Entre fer les coses com si estiguéssim al segle XIX, amb una parella de guàrdies civils acompanyant el crucifix, i carregar-se les tradicions de forma destralera, hi ha marge per al canvi, per a la subtilesa i per fer visible que el país i el món canvien sense parar, que hi ha nous valors, noves diversitats... Omplir una cavalcada d'estelades no té sentit, però amagar-les o negar-les, tampoc. La qüestió rau en la mesura i en la “finura”.
