A l’inrevés de tots aquests que fan pronòstics per a les municipals sense tenir al darrere ni una sola dada, només la seva suposada i infal·lible intuició. Una intuició que no és més que el seu desig: com el que compra un número de loteria i creu que li tocarà. Igual: hipòtesis per passar l’estona i a veure si aconsegueixen entabanar algú.
L’Aguirre ha començat a moure’s, a eixamplar fronteres, a trencar esquemes, a veure si cola. Podrà? Jo desitjo que no, òbviament, però la seva és l’estratègia encertada. I el toc “rebel” acaba d’arrodonir-la. Més el seu “desparpajo”, clar.
A Catalunya passa si fa o no fa el mateix: el sobiranisme és un misteri, en fase inicial de mutació. I la resta, també. No hi ha res que es pugui donar per suposat.
Per primera vegada en molt de temps no hi ha res previsible. Ni els canvis ni les continuïtats. Ni tan sols les banderes, que funcionen molt bé en política per simplificar. Això va i anirà d’una altra cosa, que ara per ara és un gran misteri.
Però el terreny s’està movent silenciosament. Els ciutadans encara no saben què faran, què farem. Depèn, ja veurem. Potser a l’últim minut, amb aquell cop de geni que et diu: agafo aquesta papereta i no l’altra, i a fer punyetes.
Revolucions i independències en cinc minuts, no en veurem gaires. Però per sorpreses probablement no quedarem.
(10 març 2015)
