Tot i que ens hem trobat algunes vegades, bàsicament som “amics de gmail”. Ella és eficaç i pencona com correspòn al tòpic germànic: incansable, envia mails a tort i a dret, plens d’articles, reflexions, links, videos… És una inesgotable font d’idees, sempre des d’un independentisme sa i sensat que celebro: n’hi ha d’altres de possibles, viciats, tancats, insensats…
Per què l’esmento a ella avui? Per una raó molt simple: perquè m’he adonat que al meu voltant, més o menys a prop, tinc la sort de tenir molta gent com ella. A vegades en persona, d’altres a través del gmail o del facebook o del twitter. És una immensa sort: gent que té ganes de pensar, de discutir, de preguntar-se coses, de fer que les coses millorin i de compartir idees. Gent que t’enriqueix la vida i la ment, que et dóna l’oportunitat de veure les coses d’una altra manera. Gent amb la que pots estar en desacord, pacíficament, i justament per això t’aporten moltíssim: per estar d’acord amb mi mateix no necessito ningú.
Crec que és gent a la qual hem de donar les gràcies quan tenim aquesta immensa fortuna de compartir amistat i idees: ens ajuden a buscar nous horitzons, a replantejar-nos-ho tot. No per força hem d’acabar pensant com ells o elles, però segur que no acabarem pensant el mateix: ens ajuden a evolucionar, a matisar. Són una riquesa impagable.
I en aquests temps de misèria i també d’esperança, de buscar sortides al laberint en el qual ens hem deixat empresonar (també per culpa nostra, però no només), és bo donar les gràcies a la gent que ens ajuda a alliberar-nos. Gent com la Marina. Com tants i tantes altres.
(14 febrer 2015)
