L’any 2012, a Espanya les dones cobraven un 24% menys que els homes. El que s’havia anat guanyant en igualtat des del 2002, la crisi s’ho ha emportat: la igualtat salarial entre homes i dones ha passat a un lloc secundari, amb l’excusa que les coses estaven fatal per a tothom i hi havia problemes més greus per resoldre.
Dit d’una altra manera, a igualtat de condicions, una dona ha de treballar onze anys i mig més que un home per tenir dret a una pensió similar: la desigualtat persegueix les dones en l’etapa laboral, en la jubilació i, si molt m’apures, fins a la tomba.
Espanya, país punter “andeloshaiga”, ja és líder a Europa en desigualtat salarial entre homes i dones. La “marca" España” fa goig de veure, en efecte. En el camp del treball a temps parcial, també som campions: la diferencia salarial entre sexes puja fins a un 33,7%. Doble càstig, doncs: ser dona i tenir un contracte d’unes hores. Tot plegat, si hi afegim l’atur, ens dóna el retrat d’un país cada vegada més desigual i més injust.
Com passava al segle XIX: ser pobre o proletari era dolent, però ser dona i proletària encara era pitjor. És una comparació exagerada? Una mica, sí. Però només de moment. Amb tanta meravella tecnològica com tenim per entretenir-nos i despistar-nos, no ens adonem que estem fent un rapidíssim viatge enrere en el temps: directes cap als anys 60-70 en moltes coses, i en altres anem de cap al segle XIX. I en ambdós casos, a ritmes diferents, la societat espanyola continua suspenent clamorosament en la lluita per la igualtat entre sexes.
Sorprèn, en aquest sentit, la manca de resposta, la resignació, de milions i milions de dones castigades per ser dones. Molt em temo que el feminisme necessita també el seu “Podemos” per despertar… O això, o en pocs anys l’esquerda de desigualtat serà espectacular i més dramàtica encara.
(17 febrer 2015)
