No hi ha llei electoral catalana perquè els partits fa trenta-cinc anys que no es posen d'acord. I ara, fa quatre dies, diuen que sí, que volen enllestir-la aquest mateix 2015. No s'ho creuen ni ells. I no per culpa dels tripijocs del calendari electoral, joguina favorita dels polítics que tenen el poder (abusiu) de convocar eleccions quan els convé. No: la culpa és el nom. En realitat, no porten quatre dècades discutint una llei electoral.
Discuteixen una norma que s'hauria de dir "llei per fer que els meus vots valguin més que els teus".
I clar, mai no es posen d'acord en cap fórmula, sobretot els que hi perden. Per què hi perden? Perquè tothom fa trampa, com tot el sistema electoral espanyol.
A classe et diuen: una persona, un vot. Això és la democràcia. Que tots els vots valguin igual. Això, a Espanya, només passa a les municipals: val igual un vot sigui del barri o districte que sigui. Exactament igual. Són les eleccions més democràtiques que hi ha, les menys tramposes.
A les generals i autonòmiques, el truc és quants escons valen els vots urbans o rurals, amb l'excusa (insostenible) de què tots els territoris han d'estar representats. Com si algú es pugués creure que els diputats representen territoris: són només peons dels partits. Representen els partits, no els electors, diguin el que diguin. I clar, no es posen d'acord en quant val un vot del Pallars o del Vallès, perquè això ho capgira tot.
Mira que seria fàcil: una persona, un vot. Però seria massa democràtic i massa poc partidista. I no li podríem donar la culpa a Madrid.
(21 febrer 2015)
