L’estació ITV de Barbastre, que tampoc no és res de l’altre món, va tenir l’any 2013 uns guanys de 1,94 milions d’euros. No està gens malament per a un negociet, oi? I menys encara per a un any de crisi i retallades. El secret? No és que l’empresa de Barbastre sigui un exemple mundial de bona gestió, en absolut.
Simplement, muntar una ITV, o millor una xarxa d’ITVs, és un fantàstic negoci, amb la garantia que dóna una concessió exclusiva d’una administració i el fet que els teus clients estan obligats a ser clients teus. En el sector són normals xifres de beneficis, per a cadenes, d’uns vint o trenta milions d’euros. Segur que ens expliquen que han d’invertir molt, que si la tecnologia, que si les normatives, que si el personal, que com se sap avui en dia està caríssim i cobra sous astronòmics…
Però el cert és que el pastís és brutal, d’una seguretat a prova de bombes i a sobre amb unes condicions magnífiques: les administracions es queden un 40% i l’empresa el 60% restant. Tan gran i meravellós és el negoci que el gegant alemany del sector, Dekra, lluita per entrar com sigui i vol acabar amb els “xiringuitos” de les ITV a Espanya: a Madrid, on el sector està teòricament liberalitzat (a l’estil Aguirre, per entendre’ns) no la deixen entrar en el mercat.
Vist tot això, tampoc no és d’estranyar que al voltant de les ITV es facin coses sospitoses i lletges, com les màfies dels Pujols…
I ara, després d’aquestes quatre dades, repassem la nostra pròpia experiència a una ITV, pel preu aparentment raonable d’uns quaranta euros. Sí, fem memòria i repassem els cotxes atrotinats que hem vist passar l’examen sense problemes quan a tu et diuen que tens els netejaparabrises massa ressecs i coses per l’estil. Repassem el servei, la utilitat pública, tot això que ens venen per justificar la privatització de la seguretat a les carreteres i un magnífic negoci al 60/40 entre administracions i empreses…
“Xiringuito”, en diuen els alemanys de Dekra, que tampoc no són germanetes de la caritat… Tot plegat, pel nostre bé i la nostra seguretat, faltaria més…
Una vegada més, som com peixets abandonats a la seva sort en una peixera de la qual no podem escapar. I els governs (aquells que en teoria han de vetllar per nosaltres però sempre són tan "business friendly") ens hi posen uns quants taurons. I apa, ja us ho fareu...
