És una altra manera de veure el mapa del món: entre el color vermell dels pitjors països i el groc dels millors, aquí estem en un taronja fosquet. El responsable de l’ONG en qüestió ja ha avançat, per estalviar-se maldecaps, que la corrupció a Espanya no és sistèmica, però que estan creixent de forma alarmant les denúncies per corrupció i les de complicitats entre el món de la política i les grans corporacions empresarials i financeres.
Què vol dir sistèmic? Que tothom és corrupte, que la corrupció forma part de la naturalesa mateixa d’un país? Home, tampoc no som la pitjor societat del planeta, evidentment. Podem dir generalitzada? Massiva? Escandalosa? Vomitiva? Podem al·lucinar quan veiem els grans partits discutint una i altra vegada sobre noves mesures anti corrupció? O els jutges demanant més severitat? Quants pactes més caldrà fer? Quanta corrupció ha de tenir un país perquè sigui sistèmica? Ni idea. Costa molt, moltíssim, pensar que la cúpula del poder polític i econòmic estatal no està contaminada i absolutament corcada.
Els jutjats estan plens de casos que permeten fer-se una idea força exacta i crua de com funciona aquest sistema, perquè n’hi ha de tots colors: una mena de gran mercat d’interessos que consumeix les energies i els diners del país, amb circuits absolutament tòxics. O sigui, el sistema està sistèmicament corromput. El país pot tenir un aprovadet justet en transparència, d'acord. Però el sistema no pot caure ja més baix. O potser sí, qui sap...
(4 desembre 2014)
