Gran problema: en matèria d’impostos, perquè tothom pagui
igual, tothom ha de pagar diferent. I la veritat és que a ningú no li agrada
pagar, i molt menys els impostos, encara que queda bé dir el contrari. El cas
Pujol, entre moltes altres coses que ja anirem veient, va també d’això. No de
si ens roba Espanya, ens roba Catalunya o Picamoixons o la Maurina, sinó de qui
és el que no paga el que li tocaria. Fins i tot amb la llei al seu favor: en
aquest país, sembla que el problema són els defraudadors que se salten la llei,
però l’autèntic frau fiscal és el que anomenen finament “el·lusió fiscal”: és a
dir, les lleis fetes a mida perquè determinades empreses i persones paguin una
misèria.
Repeteixen: “la llei està perquè tothom la compleixi”. I tant que sí,
sobretot quan et fan la llei a mida, i després ja parlarem de com ens tornem
els favors… Aquest és el sistema fiscal espanyol, sencer. Lleis duríssimes per
a les persones normals, una mica de màniga ampla per a les franges mitjanes i
barra lliure per als “màsters de l’univers”.
Un sistema basat en recaptar tant
com es pugui de les classes mitjanes per després, en segona ronda, arruinar-les
tant com sigui possible d’altres maneres: al final no serà viable, ja poden fer
el que vulguin, com si s’endeuten fins al 200% del PIB. Però vivim al país del
qui dia passa, any empeny. I a veure qui té ganes ara, amb la de mentides que
intenten que ens creiem sobre una suposada recuperació econòmica, de remenar el
vesper del sistema fiscal. O de fer justícia, que ja són ganes de prendre-hi
mal. Millor, doncs, fer una mica de teatre amb els Pujols (ja ho resoldrem
després per altres vies, si hi ha canvi de cromos) i oblidar-nos dels Bárcenas,
dels espectaculars escàndols andalusos i d’altres coses.
Aquí, qui la fa, la
paga, diuen, sense que se’ls escapi el riure. Però qui paga, de veritat, sempre
són els mateixos. I així voldrien que fos fins al judici final… Molt em temo
que aviat no serà així: el col·lapse del sistema és ja generalitzat.
(3 setembre 2014)
(3 setembre 2014)
