El problema d’acostumar-se a dir sempre el que toca i el que
no toca és que hi ha un dia en què toca el que toca. Els patriarques de la
política, com Jordi Pujol, convençuts de ser homes providencials, sempre més
enllà del bé i del mal, investits d’una mena d’aura gloriosa forjada al servei
de la pàtria, acaben sempre descobrint que res ja no és el que era. Ni
Catalunya serà ja el que ell havia pensat sempre que seria, una mena de comtat
franc regit per una dinastia familiar semiindependent: Pujol I, Pujol II, Pujol
III… Ah, sí, amb un petit parèntesi per al masover/hereu accidental Artur Mas.
Les coses no li han sortit al patriarca com les havia planejat, en absolut… Les
muntanyes de diners dubtosos (o francament sospitosos) li han caigut al damunt:
l’herència del pare, la banca andorrana, els negocis dels nens, el 3 o el 5%...
I a sobre el país està a punt de descarrilar, si un miracle de darrera hora no
ho impedeix.
Però entre una cosa i l’altra, ens estem fent grans i aprenent com
és realment el món: cada dia estem menys disposats a acceptar que ens tractin
com a nens o com a imbècils. La “dinamita Pujol” ha estat una operació tan
maquiavèlica com impecable, però el tret els sortirà per la culata: això ens
acabarà empenyent cap a una nova política. Amb independència o sense, a dintre
d’Espanya o fora del sistema solar, aquest país s’està fent més madur i amb el
temps serà més descregut també, amb permís dels somiadors excitats que tenen
tanta pressa per no arribar enlloc i que ens poden portar al desastre per un
excés de fantasia.
Passar d’un president que ens renya (i que ens roba o deixa
que ens robin), que es permet dir què toca parlar o què s’ha de callar, i ningú
no remuga, a un país de ciutadans més conscients i una miqueta més lliures, no
és poca cosa. Ni fàcil: és i serà traumàtic. Però així comença la tardor del
patriarca i el “Dragon Kahn” de la història que estem a punt d’escriure… I que
ja veurem com acaba.
(2 setembre 2014)
