Mentrestant, l’inefable president de la CEOE de les Espanyes, Rossell, diu que els salaris al nostre país pugen un 0,6%: si això és una rebaixa salarial, clama en el desert, què no serà un increment… Li podríem explicar les retribucions, bonus i premis que corren, per donar-li quatre exemples, però aquesta mena de retribucions no són salaris, clar que no: són competitivitat en estat pur, per suposat. I encara un altre apunt: segons l’OCDE, els salaris a Espanya van baixar un 0,1% entre els anys 2000 i 2007, en termes reals, de poder de compra. I des del 2009 aquest és el país europeu on més han baixat, any rere any.
Qui els entengui, que ho digui, però és un esforç inútil: només cal veure els resultats globals per adonar-se’n del desastre que ens han muntat en dues dècades, des de finals dels 90. I ara comencen a insinuar que potser sí que calgui posar el peu a fons a l’accelerador i estimular l’economia… Un d’aquests dies, fins i tot és possible que ens diguin que l’estat del benestar no era tan negatiu com afirmaven i que potser sí que caldrà millorar el mercat laboral… Segurament estan entenent que el vent ha canviat i que no els aguantarem ja molt més de temps, que ja se’ls veu massa el llautó.
(5 setembre 2014)
Nota: Aquí hi ha un enllaç que porta a algú que en sap molt més i ho explica molt millor, Ernesto Ekaizer)
 durant sis anys que els sous havien de baixar per ser més competitius, ara resulta que és just el...){kind=link}