(16.6.2012) Carrefour
se’n va de Grècia, tot i perdre uns quants centenars de milions, i deixa
la
franquícia en mans del seu soci Marinopoulos. Els deixen penjats, però
ho
vesteixen amb gràcia: han pres mesures per afrontar millor els reptes i
guanyar flexibilitat per perfeccionar el seu model de negoci. O sigui,
aquí et quedes i si convé d’aquí a deu anys ja et tornaré a comprar:
arruïna't tu sol. Es tot un signe de la descomposició grega. Les eleccions d’aquest diumenge poden acabar de rematar l’inici d’un estiu que
serà llarg i no precisament tranquil. Diuen que són tres mesos per salvar o
carregar-se del tot l’euro.
I si ho diuen els del Club Bilderberg, els que
mouen els fils a l’ombra, els que avui poden fer por i demà enlluernar-nos amb
alguna esperança passatgera, jo m’ho creuria: per una vegada sembla que estan
dient la veritat, que l’abisme és aquí mateix, a quatre passes. I si a Grècia
guanya el brillant Alexis Tsipras (abanderat de tots els emprenyats, els
castigats i de la meitat del 95% de tramposos i espavilats grecs), Europa
perilla i comença una nova partida de cartes del conegut joc dels Balcans.
I si
guanyen els conservadors, la revolta de veritat també està servida tard o d’hora.
Bonic panorama per al
cap de setmana: no importa massa qui guanya, sinó qui perd. I per molts
tallafocs, rescats i invents estrambòtics que es facin per evitar que Grècia ho
arrossegui tot, ja podem anar-nos fent una idea de qui seran, de qui serem, els
perdedors.
Hi ha una dada que ho diu tot: l’Estat grec, en total
fallida, té diners fins a mitjans de juliol. Després, ni cinc al calaix. Ni cinc, ni prestats, ni estalviats, ni
retallats ni amagats al mitjó o sota el llit. La partida, doncs, durarà dues o
tres setmanes, aquest diumenge només comença la primera mà.
No se sap qui la
guanyarà, però no costa gaire fer-se una idea de qui, segur, l’acabarà perdent
passi el que passi. No només els grecs, no. Cal alguna pista més?
No sé, però
aquí, “xul.los” com som, tenim un Govern pendent de l’Espanya real i no de la
prima de risc. Tranquils, oi? Com quan manava Zapatero, igualet. Espera’t que ens acabi de caure la realitat al damunt...