Meitat i meitat?
Les dades no coincideixen, tots ho sabem i no passa res: com amb les manifestacions o el deute públic i privat o els forats de la banca o el frau fiscal o les xifres d’atur.
En aquest país les xifres no quadren mai, forma part de la nostra naturalesa. I avui divendres toca una nova dosi de reformisme, via pressupostos del 2012. Reformisme: bonica paraula que s’han inventat per camuflar tot el que ens van dient des del 2008 que ens treurà del forat negre i cada dia ens hi enfonsa una mica més.
Algú es creu que realment existeix un pla seriós, una idea clara de cap a on anem? Jo fa temps que no, i no em dóna cap satisfacció comprovar que per desgràcia no m’equivoco masa. La realitat és brutalment real, per a qui vulgui adonar-se’n.
Això sí, ens fan fer el que ens diuen que ens manen des de llocs que queden molt lluny.
En resum, el 90% (rics i pobres, dretes i esquerres, treballadors i empresaris) estem contribuint a que el 10% restant vagi tan bé com sempre.
Ens castiguen amb reformes laborals absolutament inútils i així s’asseguren que mai ningú farà vaga per reformar la banca seriosament, per reformar el sistema immobiliari (que ens tornarà a arruinar d’aquí a uns anys), per reformar de veritat l’economia (no apedaçar-la ni improvisar ni dissimular) o per fer la reforma fiscal que asseguri que tothom paga el que li toca.
No funcionarà la vaga, ni aquesta ni les properes, ni la miraculosa agenda reformista que va tocant les tecles a l’atzar, a veure si sona alguna cosa per casualitat…
El país ni ha canviat, ni està canviant ni ho farà. És el que és i s’ha quedat immobiltitzat, fossilitzat.
Ahir, partit d’anada. Avui, partit de tornada. I així anem, fent tots els gols que podem en la nostra pròpia porteria. Cadascú es pensa que és la dels altres, però no: és la de tots. Bé, rectifico: la del 90%. Hi ha un 10% que no sap el que és, des de fa dècades, que li facin un gol.
