Tòpics utòpics: el "no" ja no porta enlloc

No a les retallades! Aquest és el mantra que alguns repeteixen en escenificacions públiques contra la crisi, moltes totalment desenfocades. Els patètics shows dels mossos són sens dubte els més gloriosos, dintre del que ja és corrent general: que no, que no i que no, que vull quedar-me com abans i no penso contribuir a millorar res per la meva part. Tot plegat una barreja d'infantilisme, de manca de realisme i de teràpia. Cridar "no a les retallades!" és molt consolador, a falta d'idees millors...

El "no" és un mantra del qual se'n volen apoderar d'una o altra manera gairebé tots els partits: es pensen que qui sàpiga gestionar aquest clam transversal tindrà més vots. Conclusió dubtosa, diria jo, però és cert que els gemecs són transversals. Gent d'esquerres, de dretes, de centre, les classes mitjanes, els beneficiaris del sistema de benestar, les persones i famílies que la crisi ha destrossat, incloses les que han fet mèrits per arruinar-se...

Funciona? Jo diria que no.

Més que res perquè d'on no n'hi ha no en raja i és una veritat com una casa que si l'economia no genera prou diners per a impostos i si el recurs al deute està dificilíssim, fins i tot quan és raonable, ja em diran d'on han de sortir les misses... De fregir els rics? No siguem simplistes ni demagogs, però tampoc ingenus i ens deixem prendre el pèl: és cert que aquest sistema castiga les classes mitjanes, beneficia extraordinàriament els rics i les grans corporacions i protegeix força bé -de moment- els febles.

La solució a tot plegat no és anar repetint el "no!": plantejada així, la batalla està perduda. O ens esforcem de veritat per trobar camins alternatius o estem condemnats. Dir això és fàcil, cert. Com es fa? Ni idea, però segur que així no anem enlloc. No cal ser un Stiglitz o un Krugman per adonar-se'n. La sortida és anar més enllà, molt més enllà, d'un sistema polític i econòmic esgotat. Sona utòpic, oi? Doncs potser sí, i potser no hi ha res de dolent en això, si no confonem les utopies amb les bajanades, les indignacions estèrils...

Hem d'anar donant voltes a les utopies amb urgència per despertar les energies d'aquesta societat, crear riquesa de veritat, estimular la gent emprenedora de veritat, repartir millor els esforços, plantar cara als poders que ens arruïnen, perseguir els galtes -rics o pobres- que s'aprofiten del benestar, canviar la política... Coses així.

Tòpics utòpics, oi? D'acord. Però de veritat ens pensem que podem seguir amb la bandera del "no!" o continuar emmanillats a aquest sistema que avança cap al col.lapse?

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes