Marx va aplicar el terme als obrers del seu temps, gent que només servia per treballar, sovint miserablement, i tenir fills; gent sense propietats ni recursos econòmics. La lluita del proletariat va canviar la història, va engendrar els socialismes i va acabar desembocant en la socialdemocràcia i l'estat del benestar, un mix força equilibrat de capitalisme i socialisme, possiblement el millor model de societat de la història humana.
Alguns diran, sí tot això ja ho sabíem... I tant, faltaria més, ja em perdonaran per remoure vells dimonis familiars... I coses que de tan sabudes han estat oblidades, si no traïdes.
Però ara que el marxisme és matèria d'estudi per als arqueòlegs, Marx es remou encara a la seva tomba de Highgate a Londres, on resideix permanentment des del 1883: el BCE ens recomana (o sigui ens ordena) acabar de reinventar el proletariat. Un procés en el qual ja hem anat avançant força els darrers dos o tres anys. Mini-feines i nano-sous: un truc que a Alemanya ha funcionat. Atur camuflat, vaja. Per tres o quatre cents euros al mes la gent surt de la llista de l'atur i passa a la de treballadors subocupats i proletariat en general.
Una idea genial, això de reinventar el proletariat. Un amplíssim sector social on hi conviuen aturats, mileuristes (ara afortunats, sí, però no ens enganyem), gent endeutada de per vida, els desnonats, els aprofitats (tampoc no ens enganyem, existeixen i no són quatre gats), els ni-ni, les vídues amb pensions de misèria, els sis-cents-euristes del salari mínim, els eristes (habitants del purgatori de l'ERE), els desesperats, els explotats, els condemnats a no trobar feina mai més... El proletariat va creixent i creixent i creixent cada dia que passa.
Benvinguts al futur, que cada dia s'assembla més al passat... El 2018, quan celebrem el segon centenari de Herr/Mister Marx, en tornem a parlar.
