A tots els
efectes, estem apropant-nos al moment del big-bang que es va produir a finals
de segle XX, als anys norantes, quan es va començar a crear l'espiral de crèdit
i de totxo que ens ha portat literalment a la ruïna.
Sí, no són coses boniques
de dir ara que ens preparem per celebrar la revetlla, acomiadar l'any i
desitjar-nos tota la felicitat del món en l'any nou que estrenarem en poques
hores. Què hi farem. Les coses són com són i no com ens agradaria. La qual cosa
no ens fa per força més desgraciats ni ens ha de deprimir: la lluita comença a
anar bé en el moment en què tens clar contra què t'enfrontes i no t'enganyes
gens ni mica.
O sigui que preparem-nos per recomençar el 2002 i per tirar
encara una mica més enrera, fins que un dia ens adonarem que hem tocat fons. No
serà demà ni el mes que ve: trigarem. Fem-nos a la idea que ens situarem en el
1998 o el 97 o el 96, aquesta és més o menys la línia en la que podrem escriure: fins
aquí va arribar l'aiguat.
Tenim la possibilitat de refer el guió d'aquests anys demencials i
escriure'n un de més sensat o simplement enyorar la falsa prosperitat que ens
ha portat al precipici: els dos camins són possibles ara mateix. Cadascú que
faci el que pugui i que no se n'oblidi que ningú no arriba tot sol enlloc. O
sigui que bon any i bon viatge al futur, amb parada obligada en el passat.
Perquè el futur, per negre que estigui el cel en plena tempesta, està més enllà
i hi podem arribar, segur. Amb penes i treballs, hi arribarem algun dia.
El 2012 no,
però sí un any d'aquests...
