Salvar l'euro, Europa o els europeus?

No és exactament el mateix, encara que sovint ens ho presenten així. Què estan intentant salvar realment? L'euro és una cosa, la Unió Europea és una altra cosa (una fantasia, més aviat) i els europeus som..., som... doncs això, els europeus, els que viuen i treballen (o no) a Europa. Dividits en dues o tres grans categories a efectes econòmics (cel, purgatori i infern) i dues a efectes polítics: els que tenen alguna cosa encara a dir -poc- i els que només han de pagar i callar, tot i que se'ls deixa protestar perquè es calmin.


Europa s'ha fet sense europeus i ara se'ns veu el llautó, quan tot trontolla: la pel.lícula era una altra, poesia lírica al marge.

Es a dir, per si no ens n'havíem adonat, que Europa fa aigües per tot arreu. Que no existeix aquella fortalesa europea dels contes infantils, la que es protegia contra les amenaces d'un món incert. I que hi ha qui té muralles, tocades però sòlides, i qui té tots els números per quedar-se fora de les muralles.

El nostre problema és que els països estan on estan, on la geografia ha volgut. Com més lluny del nucli dur d'Europa estàs (nucli: una mena de cosa germànico-austràsica-carolíngia-merovíngia-lombarda), fa més fred. Al sud sembla que fa més calor, però ni cas: fa i farà més fred.

I ara, a mesura que ens n'adonem que els suposats líders europeus no en tenen ni idea de què han de fer, més enllà de salvar uns bancs nacionals que ja no en són, això es fa més evident cada dia que passa. Ens expliquen un conte per passar l'estona i despistar-nos: estem salvant l'euro, com si això fos la lluita pel Graal. Estan salvant una altra cosa, un tren en el que hi ha vagons que pesen massa i interessos que no tenen res a veure amb les banderetes.

Estan salvant la seva pasta: "Más madera, que es la guerra". Quan s'acabi la fusta, acabat el tren i a saltar en marxa. I els que no tinguin més remei que quedar-se els deixaran que se'n vagin directes a l'abisme. Amb la major part dels deutes pagats o garantits, és clar.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes