Quan Atenes en català era Cetines, i aquest país era una mena de superpotència mediterrània, el rei Pere III va descriure així l'Acròpolis i el Partenó: "La pus richa joya qui al món sia". Així descrivia el monarca aquest monument cristianitzat com a "Santa Maria de Cetines" en el qual, cap al 1380, hi va posar una guarnició catalana. Cosa que per cert ens honora una mica més que les animalades dels almogàvers, per exemple.
Es bonic pensar que ara, set segles després, l'Acròpolis torna a ser una mica nostra. I de tot Europa, és clar, una vegada consumada la quitança del deute grec. L'objectiu: que al 2020 no estiguin del tot arruïnats, sinó només una mica. Sembla que és un acte de compassió, però no. Primer, una part del forat, la que es podia, ja se l'han cobrat. Segon: una altra, la que és raonable, se la cobraran amb escreix. I tercer: les pèrdues del procés, senzillament, es socialitzaran. Els milers de milions d'euros van que volen, enmig del formidable caos polític de la Unió Europea, per tapar forats que al capdavall de tots els capdavalls acaben sempre en la banca. Ja és casualitat, oi?
Les finances són complicadíssimes, tant que al final o al principi perdem el fil, però sempre es basen en una veritat molt simple: algú pagarà la factura final.
A veure si ens aclarim. D'on sortiran les misses? D'on sortiran aquests milers de milions reals i virtuals, si és que a Brusel.les o Berlín no hi ha una mena de bóta de Sant Ferriol? Posarà la pasta la banca, a través dels seus accionistes o dels beneficis futurs que dedicaran a cobrir el forat? No m'ho acabo de creure, vaig molt escàs de fe darrerament. Tinc una lleugera idea de qui acabarà pagant els plats trencats, arreu d'Europa: els forats dels PIIGS, sí, però també els alemanys, britànics i francesos, que d'aquests encara no se'n parla, però ja arribarà.
D'una o altra manera, tard o d'hora, posem que al llarg dels propers quinze o vint anys, comprarem vàries vegades l'Acròpolis. I a sobre ens posaran més cares les entrades. Aquí i a Grècia. Algun dia ens n'adonarem que tot és més nostre, de tots, del que ens pensem i del que volen que pensem.
