El corredor dels que paguen més i reben menys

Feliç 2020, feliç nou corredor ferroviari del Mediterrani! Ens ho creiem? Sí? En fi, deixem els somnis i els sedants per a les hemeroteques del futur i centrem-nos en el present, perquè s'està començant a dibuixar una cosa interessant, que té punts de contacte amb visions de gent com el gurú Richard Florida, el geògraf-periodista Enric Juliana o l'apocalíptic catedràtic Niño Becerra, que -per desgràcia nostra i glòria seva- les ha anat encertant totes. 

Els mapes tradicionals no desapareixeran en el futur, però Europa serà com un arxipèlag d'illes pròsperes i ben conectades, envoltades de zones menys riques o en procés d'empobriment i desconnexió. La clau, una vegada més, és a les balances fiscals i al PIB: els trens només són una conseqüència. Però emboliquem una mica més la troca, va... 

Si el 50 % o més del PIB català (i dels impostos) es produeix a la "gran Barcelona", per què no fem una balança fiscal amb la resta del país? I si el 60% del PIB espanyol surt de l'arc mediterrani, amb els impostos corresponents, no hauríem de fer també una altra mena de balança fiscal de rics i pobres, de productius i improductius, de subvencionadors i subvencionats? Dit en plata: discutir què aporta i què reben Almeria o Córdoba o Sevilla, encara que les tres siguin ciutats andaluses. 

O sigui: egoïsmes territorials, alguns ben justificats, barrejats amb egoïsmes de grup (els rics, els que només paguen, els que només reben...). I ja tenim la bomba de rellotgeria del sistema, en ple compte enrera per a qui vulgui veure-ho. 

El problema de la solidaritat és que s'ha de creuar amb la justícia i amb el realisme i que probablement no pot ser eterna. Quan això no quadra, quan uns sempre hi guanyen i uns altres sempre hi perden, el conflicte tard o d'hora està servit. 

Amb trens i sense trens, el mapa prefigura aquestes tensions. Clar que també podríem discutir si el que no aporta gaire al PIB ni a la cistella d'impostos aporta altres coses, menys tangibles, que equilibren la balança... Es a dir, estaríem reinventant Espanya o fins i tot, en aquests temps tan foscos, l'Estat del benestar. Això sí, sobre una comptabilitat transparent, creïble. Que encara no tenim i dubto que tinguem mai sobre la taula.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes