Tot llegint al diari l’entrevista a l’actual director de la cadena pensava que la seva és una història d’èxit empresarial, sens dubte, però en el seu relat hi ha moltes més coses que desperten simpatia: l’esforç per recuperar un edifici històric amb gust, el tracte als treballadors (se’ls escolten, els tracten i paguen dignament, no són maquinetes humanes subsituïbles…), la sensibilitat social… Tot això suma i ajuda a construir una imatge d’empresa que en els temps que corren esdevé més que mai un exemple i possiblement també una excepció. No fa que siguin més bons els bocates, no, però hi ajuda. De la mateixa manera que ajuda el fet de veure com una empresa es pot reinventar, pot trobar sortides a una evolució recent que segur que no anava per massa bon camí, pot salvar llocs de treball, fer negocis amb certa delicadesa… No està malament, la veritat. No són els únics, però formen part del capítol de les excepcions, en el qual trobem explicacions –per a qui vulgui entendre alguna cosa- sobre el món embogit en el que vivíem fa dos anys i la mena de món que està naixent. Un entorn en el qual molta gent ha caigut en combat, però n’hi ha que tenien unes bases sòlides per sobreviure i anar una mica més enllà. Això és el que es podia entreveure en la plàcida imatge d’un vespre terrassenc. Però, això sí, trobarem a faltar les pizzes… Tot i que s’entén perfectament que s’hagin passat als bocates.
