Millet, Montull i
Aguirre. Un còctel potent. En un mateix dia (el 8 de març, el de la
dona, que bàsicament serveix per constatar que en realitat no
avancem gens ni mica) es fa evident que això de la corrupció està
enquistat i no té remei. Cops al pit, els que vulguem. Mentides i
hipocresies, a cabassos. Però al capdavall, res.
La normalitat de
les grans elits político-econòmiques, a escala nacional i estatal,
és la corrupció. Normalitat vol dir exactament això: normalitat.
El judici de l’època Millet i les hipòcrites i farisaïques
reaccions dels que van parar la mà són d’antologia: ho sabien
ells i ho sabia tothom, però a veure qui aturava tot allò. Qui? Al
final, algunes persones modestes, honestes i valentes (i
desenganyades) que van posar en marxa la maquinària de la justícia.
Mereixen un monument, però acostumen a tenir no un homenatge, sinó
un càstig. L’exregidora de Torredembarra, per posar un exemple. O Ana Garrido, la denunciant de la Gürtel.
El
sistema tritura aquests herois i premia la barra de persones com Aguirre (per no insistir més
en les glorioses reaccions al cas Millet), que no té manies a dir
que no li constava cap mena de corrupció i que ella estava molt
enfeinada fent hospitals.
Ens escandalitzem, sí, però tot queda
aquí, en una foguerada repetida i repetida fins que ens cansem, que
és el que passarà. Com a Itàlia: hi ha un dia que veus normals les
coses més anormals. T’hi acostumes. Formen part del paisatge, del
karma dels països, i vas fent.
Espanya i Catalunya necessiten una
catarsi de veritat, però el més probable és que no la tinguin mai.
Estem condemnats a repetir el judici del cas Millet, Pujol, Gürtel,
Púnica i els que faci falta pels segles dels segles. En realitat no
hi ha cap mena de voluntat de resoldre res, només de fer-ho veure i
passar pàgina. A sobre, a la majoria dels ciutadans ja els està bé:
la veritat és que ho accepten, encara que remuguen una mica. La
solució Rajoy (que és, amb altres paraules, la mateixa de
Puigdemont i de tants altres, de la major part de partits) és que
cal mirar al futur i no al passat. I apa, tots contents, mirant cap al futur.
El futur
està net perquè encara no han tingut temps d’embrutar-lo. Però tot
arribarà
