Ha de ser un acudit.
No pot ser veritat, però sí, és així: ara resulta que Podemos es
dedica a amenaçar i perseguir periodistes. Ui, ui, tu, mira quina
por… Que resulta que els rojos/violetes són uns temibles enemics
de la llibertat d’expressió i hi ha una desena de periodistes
madrilenys que viuen atemorits sota les seves terribles amenaces. I
clar, l’associació APM els ha emparat i ha muntat el sidral
corresponent, que casualment ha estat amplificat pels grans mitjans
de l’Ibex35 com una de les pitjors amenaces a la llibertat
d’expressió al nostre (o seu) país.
Un acudit? No. Pura
intoxicació, pura maldat. No dubto pas que a Podemos hi hagi
imbècils ni aprenents de dictadors que es dediquin a aquestes coses:
l’esquerra sempre ha tingut personatges aixi. Però, la veritat,
qui fa por és qui et pot fotre al carrer o pot insinuar discretament
a la teva empresa que ho faci, qui et pot tancar totes les portes,
qui pot agafar el Codi Penal i perseguir-te per una gracieta o un
comentari fora de to, qui pot condemnar-te al no-res, qui ha destruït
la credibilitat de gran part de la premsa, qui domina els mitjans
públics i decideix alegrement sobre els bons i els dolents, qui
supervisa els tertulians habituals i els premia o castiga en funció
de la seva docilitat…
I aquests perillosos
enemics del periodisme són els de Podemos? Em costa una mica de
creure, la veritat, i més quan veig la coincidència de determinats
mitjans a l’hora de denunciar amb solemnitat aquestes terribles
intimidacions. I encara costa més de creure quan resulta que els que
ara denuncien amb tanta agressivitat no han dit ni una sola paraula,
ni una, davant de totes les agressions a la llibertat d’expressió
que es cometen en aquest país.
Saben perfectament
que la qualitat democràtica és proporcional a la qualitat dels
mitjans, però no és això el que els interessa. L’objectiu és
dominar, intoxicar i idiotitzar la ciutadania d’aquest país, i
fer-ho impunement, a través de la poderosa maquinària de la premsa,
la ràdio, la televisió… I sí, segurament a Podemos hi ha una
bona colla de talibans. Però abans de preocupar-nos per ells, que
també mereixen que els parin els peus, potser que ens fixem en els
que realment estan destruint el país des dels mitjans, al servei
d’interessos molt més temibles, molt més poderosos i infinitament
més eficaços. Això, justament això, és una de les claus de la
deconstrucció de la transició i del retrocés històric, ja
inevitable, de la democràcia espanyola.
