Hi havia una vegada
un noi de setze anys que escrivia poemes i somiava amb ser
periodista. Un dia, un senyor amb corbata el va rebre al seu despatx,
a la redacció d’un diari, i després d’una llarga conversa li va
preguntar què volia fer. El noi li va dir que volia escriure
cròniques de guerres, viatges, crisis mundials… I aquell senyor,
sense immutar-se, li va oferir d’escriure algun article al diari
local, mentrestant no tinguessin una secció d’internacional… Era
Julián Sanz, l’editor, a qui sempre li agrairà tantes coses,
igual que als mestres, amics i companys que va anar trobant en
aquesta casa que -a èpoques més i d’altres menys- ha sentit
sempre com a seva. Gent com Vicenç Villatoro, com el grandíssim i
discretíssim periodista que és Josep Maria Riera, com Miquel
Peralta, Salvador Cot, Enric Hernández, l’inoblidable i gran
fotògraf Mundet, el brutal fotoperiodista que era i és Cristóbal
Castro, Pasqual Llongueras, Manel Sarrau, el senyor Badia, la Núria
Hernández la Marta Bofarull, l’imperturbable i excel·lent Albert
Gabàs el Blas, el Pepe, el Paco, la gent entranyable de la rotativa,
Vicenç Batalla, Xavier Marcet, Lluís Boix, Lluís Gascón, els
ciclistes de la penya ElDiari, en Manel Abad o la senyora de la
neteja, la senyora Maria, una de les moltes i meravelloses “senyores
Maries” que m’he trobat al llarg de la vida (Juanita,
Margarita…), sense oblidar alguns mites com Andreu Claret, com
l’aire fresc (tan oblidat) que va representar “Al Vent”, i
molts altres.
Com tampoc no oblida
els lectors i lectores que l’han acompanyat en el camí: el senyor
Marcel·lí, senyor Torres del carrer Col·legi,
Marina Fahmüller, gent que em van posar a caldo o que m’animaven a
seguir, el Manel dels iaioflautes, Albert Guitart Graells... i molta
altra gent meravellosa com la Isi Mena, la Sílvia Piñol, la Maria
José, la Teresa, la Montse Rodríguez, el Pepe del Brasília, el
Víctor del quiosc de la carretera de Matadepera i tants altres
-especialment els retrobats i trobats al facebook i twitter- que no
puc esmentar perquè no acabaria.
Gent que tenia
moltes lliçons per donar a algú que, com aquell noi, tenia moltes
ganes d’aprendre.
Això passava a la
primavera del 1978, és a dir, gairebé a la prehistòria, fa quasi
quaranta anys.
Per aquell temps, el
noi havia fet una entrevista a un poeta que, com ell, s’havia
instal·lat a Terrassa feia uns anys, un tal Agustí Bartra... Una
senzilla entrevista per a una revista que havia fundat amb uns amics
(entre ells l’enyorat Àxel Oliveres) a Can Colapi (o “La Pia”,
com diu la Júlia). Una revista que es deia “L’Escarni” i que,
ves per on, li va obrir la porta de la casa d’Anna Murià i Agustí
Bartra, al carrer Avinyó. A ell, que volia ser poeta i només tenia
setze anys.
Aquesta història al
final ha acabat molt millor del que pensava, quan el noi ja havia
arribat als cinquanta-cinc i havia desesperat moltes vegades de
complir el seu somni…
La novel·la «La llegenda d’Ègara», que la seva mare Neus Miret ja no va poder
llegir, va sacsejar-lo per dintre. Com deia la poeta Safo de Lesbos:
com el vent que a les muntanyes sacseja els roures… I en aquest
vent hi havia, i hi ha encara, la mà, la veu i la força de l’Olga.
Aquell noi va
perdre’s, va perdre moltes coses i moltes persones, va arruinar-se
dues vegades, va tenir feines boníssimes i feines de merda, va tenir
“jefes” extraordinaris, d’altres normalets, uns altres de més
aviat idiotes i creguts i uns quants personatges malvats i verinosos…
Va fer feines que només servien per menjar i també treballs
genials, que tenien ànima, que eren reptes monumentals en els quals
va compensar antics fracassos i errors… Mentrestant, un dia
assolellat i cruel de maig del 2005 va travessar per unes hores a
l’altra banda de l’Hades, però va tornar, i gràcies als amics,
a Montsegur i a la clausura del monestir de Poblet va retrobar el
pols de la vida.
Fins que un dia
d'estiu del 2016 -mentre preparava un nou viatge a Grècia, el sisè o setè- va buscar els versos que l’havien acompanyat tants anys i l’ombra d’aquell poeta que havia estat el seu mestre. D'això
en va sortir el llibre “Elegia d'Atenes”.
A la tardor, va
guanyar un premi de poesia que portava el nom del mestre i va saber
que era temps de buscar nous horitzons, de sortir a mar obert i
deixar enrere, una vegada més, algunes coses que estimava. Com
aquesta columna d’opinió, que el feia sentir viu i lliure, que
compartia amb tanta gent en paper, al blog, a les xarxes...
I així és com
s’acaba això i com continuarà a partir d’ara, amb nous llibres,
amb més articles, amb nous amics, sense deixar els vells, no
oblidant mai que només la veritat ens farà lliures…
He intentat estar a
l’alçada, lluitar pel que jo creia, dir les coses pel seu nom, no
rendir-me, no acollonir-me, no ser mai partidista, no vendre’m… I
sobretot no trair aquell noi de setze anys que volia ser escriptor i
periodista.
La història
continuarà demà mateix, divendres, a les pàgines del diari digital
ElMón.cat. Primer a l’edició de Terrassa, de la mà de Joan Manel
Oller, Lluïsa Tarrida, Zaida Torregrosa... I el proper dimecres, a
l’edició Catalunya, de la mà de Salvador Cot, de Nerea Rodríguez
i de tot el seu equip, que està aixecant un projecte periodístic
amb molt futur, per a un país nou que encara no sabem com serà,
però que volem i necessitem que sigui nou.
Igual que els
llibres continuaran de la mà de nous amics, companys de l’ànima
de les boiroses i lluminoses terres de Lleida, com en Xavier Macià o
l’Àngels Marzo, com la gent de Pagès Editors, com totes i tots
els que, quan ha arribat el moment, han estès la mà i m’han tibat
cap a la vida, cap als somnis. Gent a la qual mai no donaré prou les
gràcies.
Aquest és, doncs,
el darrer article del «Bloc de notes» al Diari de Terrassa, un camí
que avui es tanca amb un punt i seguit. Gràcies, de tot cor.
Nota: Els propers
dies també hi haurà novetats i canvis en aquest blog, on trobareu
els articles que vagi publicant a “ElMón” i algunes reflexions i
experiments… Si voleu, us espero per aquí, ja ho sabeu...
