La consigna és
discreció. Que no es noti massa que a Espanya hi ha un rei. Perfil
baix, que no estan els temps per a gaires bromes. De manera que els
primers mil dies del rei Felipe VI (amb “e”, sí) no han estat
gairebé ni esmentats ni celebrats, llevat d’alguns mitjans
monàrquics, que fan sempre salivera davant de qualsevol oportunitat
de posar-se als peus (a l’estil catifa) dels monarques.
Com deia un
d’aquests mitjants aficionats al piloteig: “mil días en el Trono
de una de las monarquías más antiguas del mundo”. Els ha faltat
arrodonir la frase amb “en la nación más antigua del mundo” i
ja hauria estat rodó del tot.
Tanmateix, la pregunta que qualsevol
republicà o monàrquic s’hauria de fer és més aviat incòmoda:
ah, però de veritat tenim rei? Acompanyada d’una derivada: i què
fa, exactament? La resposta ja ha estat dictada als mitjans del
règim: el monarca es dedica a consolidar la “normalitat
institucional” i a preparar sis viatges internacionals, sis,
ostres, tu, quina feinada, una vegada ha tancat (ben gloriosament,
tot s’ha de dir) el petit problema de la germana i el cunyat i ha
aconseguit que molta gent se n’hagi oblidat de les aventures
(econòmiques, no de faldilles) del pare. Èxit rotund,
inqüestionable. Ens ho hem empassat tot, senceret, i sense protestar
massa. Som uns súbdits fantàstics, l’enveja de qualsevol
monarquia.
Però com que no és prudent abusar, ens han receptat una
temporada més de rei invisible, inodor, insípid i inaudible.
Discreció i més discreció, acompanyada de tant en tant d’algunes
fotos guais, entranyables, enrotllades, que ajuden a calmar els
fogots del republicanisme. Mentrestant, ens fan saber que, tot sigui
per la pàtria, el monarca està disposat a contribuir a la
recuperació econòmica i a afrontar el desafiament català. No ens
diuen com, però ja ho sabem: amb discreció. És la millor manera de
dissimular la gran veritat: que tot és façana simbòlica, buida, i
que no serveix per a res de res. Però és tan guapo i ben plantat, i
a sobre fa tan poca nosa...
