Els grans defensors
de la competitivitat, de les bondats del lliure mercat i totes
aquestes fantasies amb les que pretenen (i aconsegueixen)
enganyar-nos són els primers defensors del monopoli associat als
favors de l’Estat. Es el que passa ara mateix, de forma evident,
amb les elèctriques, amb el gas, amb la banca, la benzina, els peatges... Pràcticament són
monopolis, en alguns casos de dos, tres o quatre jugadors, però amb
immenses, infinites capacitats per imposar la llei del mercat. És a
dir, la llei de l’embut: hem de passar, sí o sí, per on volen que
passem, i pagar el que volen que paguem.
És la “postrealitat”:
ens intoxiquen amb idees que sonen bé, que s’expliquen a les
escoles de negocis, que dominen el món empresarial i gran part de la
premsa... I després la realitat és una altra cosa. Les elèctriques
ens apugen la llum quan hi ha més demanda i no estan disposades a
gastar ni un euro en pobres energètica ni altres punyetes: és el
mercat, ja se sap... Amb la protecció de l’Estat, que fa
meravelles. La banca, tres quarts del mateix: ha aconseguit que la
gran coalició PP-PSOE s’agenolli als seus peus i li posi una
catifa ben suau i còmoda per retornar les clàusules sòl. I els
ciutadans, que es fotin, en el sentit més literal. Pel bé de la
macroeconomia, per suposat: “Too big to fall” i ja ens
aguantarem.
Així és com funciona el negoci: creant reserves de
consumidors, convenientment engarjolats i regulats perquè no ens
escapem i passem pel tub, per l’embuit i per l’adreçador.
Mentrestant, tenen la santa barra de parlar-nos de competitivitat, de
liberalisme i d’altres boniques teories, a més de repetir-nos que
això del benestar no ens ho podrem pagar i que ja ens podem anar
oblidant de revisar algun dia el sistema fiscal –bàsicament
indecent- que sosté aquest país. En la seva postrealitat, tot és
molt normal, no hi ha alternatives al que fan i els deixen fer i a
sobre, a sobre, hem d’aguantar les seves lloances a les virtuts
inquantificables de la competència i la competitivitat...
