El mirall,
continuament, ens retorna una mateixa imatge. Agradable per a a
alguns, vomitiva per a d'altres, d'acord. Però insistent: a
Catalunya, a una immensa majoria no ens fa fàstig ser espanyols. Una
altra cosa és què s'entén per espanyols i quina mena d'espanyols
voldríem ser, si és que això és possible de decidir, cosa força
dubtosa...
Mirem, per exemple, la darrera enquesta del CEO. El 46% de
la gent considera que el principal problema que tenim és la relació
amb Espanya. “Relació”, paraula força neutra que pot emparar
coses molt diferents… Però quedem-nos amb això que ens
immobilitza i bloqueja, tenim un problema gravíssim de “relació”,
que ara per ara no sabem si podrem resoldre. I com ens sentim? Un
39,7%, tan catalans com espanyols, o tan espanyols com catalans. Un
24,9%, només catalans: una quarta part. I als dos sentiments
majoritaris s'afegeixen matisos importants: un 23,2% que se senten
més catalans que espanyols, un 5,4% que se senten només espanyols i
un 3,6% que se senten més espanyols que catalans.
Si volem manipular
el retrat, convertim-lo a blanc o negre. Però si el volem entendre,
i fer política a partir del “sentiment”, hi ha marge per fer
moltes coses, més enllà del soroll dels mitjans de comunicació i dels estrategues que volen simplificar-ho tot i polaritzar entre el blanc o el negre, o espanyolistes o independentistes.
Per exemple, admetent que la catalanitat és el sentiment rotundament majoritari (amb diferents graus), tampoc no es pot negar que conviu
amb diferents graus d'espanyolitat més o menys intensa, que donarien
marge per a fórmules creatives i intel·ligents… La foto fixa es
repeteix una i altra vegada.
Aquest país no es divideix entre
independentistes i unionistes, sinó que exigeix matisos molt
importants, no gens anecdòtics. Hi ha marge per fer política
d'altura, si és que hi ha algú disposat a fer-la, i després
dedicar-nos a altres temes també importants: comença a ser urgent
sortir de la paràlisi del bucle, de les politiquetes a curt termini.
Veurem algun dia això? Ho dubto, francament. Seria possible, sí,
però caldria una grandesa, un valor, que ara no es veu per enlloc. Ni a la política madrilenya ni a la barcelonina.
Tanmateix, una i altra vegada, la realitat, tossuda com una mula, ens
diu més o menys el mateix: busquin, senyores i senyors, solucions intel·ligents i complexes per a situacions complexes… Seria una sortida, potser la
única. I crec que tard o d'hora serà l'únic camí que ens quedarà a tots.
