Coitus interruptus

Marxa enrere, vaja. Que té els seus perills, però molts menys que continuar fins al final i ja veurem què passa. Coitus interruptus. Això és el que ha fet el govern Rajoy, per primera vegada: fer marxa enrere, escoltar el clamor del carrer, de la societat i del seu propi electorat. O sigui que desen al calaix la desafortunada reforma que volien imposar de la llei de l’avortament. Com que estaven pensant més en salvar els seus escons que les seves ànimes, per això al final han triat els escons, arriscant-se a la condemna al foc etern: l’avortament es queda tal qual, que és el que majoritàriament volia la societat espanyola. 

I fins i tot han tingut un gest sensat, que és de justícia reconèixer: obligar que l’avortament de menors es faci amb consentiment dels pares. En això no els faltaran aplaudiments fins i tot dels que no els votarem mai: era una insensatesa de l’època Zapatero, tan “happyflowers” ell, tan inconsistent quan havia d’afrontar les coses serioses. Tot i que també tenia les seves virtuts, clar, el van perdre la seva lleugeresa i el seu tacticisme. De manera que ben fet això dels menors. 

Però que no llancin les campanes al vol: alguna cosa deu estar canviant, i molt a fons. La por està arribant al poder: ja ho vam veure a Escòcia fa pocs dies, i aquí també veurem coses esplendoroses properament. 

En el fons, la qüestió és la recuperació de la democràcia de mans dels que la tenen segrestada. No cal que sigui una gran revolució que ho trastoqui tot: n’hi haurà prou amb anar recuperant espais perduts de democràcia, de ciutadania, de respecte als interessos generals. 

La batalla de l’avortament ha estat el primer round. Abans se n’han perdut moltíssims, infinits: reforma a reforma, sempre contra els interessos generals i l’autèntic patriotisme, amb alguns silencis clamorosos i incomprensibles a l’esquerra, han imposat el que han volgut. 

Però això ha arribat fins aquí. El vent comença a girar. Marxa enrere, doncs, que ens la fotem… D’una o altra manera anirem veient novetats properament: comencen a adonar-se que estan jugant amb foc. I amb els seus escons. Fins i tot podria ser amb la gran crisi catalana, tot i que no sé si és somiar massa… En el fons, forma part del mateix moviment: més i millor democràcia, final de règim. I sense trampes.

(24 setembre 2014)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes