Picassos per tutti. En aquest país això de la cultura sempre ha estat una prioritat, ningú no pot dubtar-ne. Clar que no. És tan, tan prioritari, per exemple, que l’Estat ha passat de subvencionar el cinema (i de tolerar moltes, moltes trampes del sector) a cobrar del cinema: una reforma revolucionària, sens dubte. Per no parlar de l’IVA que s’aplica no a l’art, sinó a la compravenda d’obres d’art, que no és ben bé el mateix. L’han baixat a un 10%, perquè qualsevol ciutadà pugui comprar un Picasso o un Van Gogh (millor un Zurbarán, evidentment) sense que els impostos esdevinguin un greu inconvenient. Tot sigui per la cultura i per les arts! L’excusa per aquesta espectacular rebaixa de l’IVA és que hi havia perill de deslocalització. No d’artistes, no, que no importa gaire, sinó de comerciants d’art. I això Espanya no s’ho pot permetre. De manera que el govern, “raudo y veloz”, ha baixat l’IVA dels "marchands".
Per cultura, no quedem. En nom de la cultura queda més elegant, sens dubte, però tothom sap que no té res a veure ni amb la cultura ni amb l’art: són negocis d’alta volada, a l’abast de pocs privilegiats, ara i abans. De l’IVA no ha vingut ni vindrà, perquè existeixen mecanismes més creatius per comprar obres d’art… Tanmateix, per aquí es comença. Després vindran el cinema, el teatre, la dansa i, si molt convé, els pastorets. O la literatura, sempre tan perillosa… Que no sigui dit que a Espanya es castiga la cultura o no s’entén la riquesa i la feina que pot generar. Per això, de moment, ja es poden anar creant llocs de treball en el camp de la compravenda d’obres d’art. Segur que ben aviat això es reflecteix en l’evolució (sempre miraculosa i inexplicable) de les xifres d’atur…
