NĂşmeros per a tots els gustos. Com a estratègia a curt termini per superar el catalanisme polĂtic/sentimental, no estĂ malament. Fins que els nĂşmeros arriben, clar. Encara que siguin els intents del ministre Montoro d’intoxicar-ho i embolicar-ho tot: sĂłn nĂşmeros, sĂłn una manera de veure els nĂşmeros. I no n’hi ha nomĂ©s una, mai no n’hi ha nomĂ©s una, excepte quan et falten diners a la caixa: aquesta sĂ que Ă©s la Ăşnica veritat.
Balances, benestar, justĂcia social... És trampĂłs el model Montoro de balances? SĂ, i tant, com els altres. Perquè en realitat hi ha moltes balances possibles. I perquè si la solidaritat entre territoris ha de ser “del 4%”, per què la de les persones pot ser molt superior? Que algĂş m’expliqui, sisplau, per què les classes mitjanes (les d’abans i les d’ara) o els rics han de seguir pagant indefinidament pels pobres. Sens dubte, sĂłn les persones i les empreses qui de veritat paguen els impostos: la resta Ă©s joc polĂtic. Jugar amb les balances Ă©s jugar amb foc: per què les balances fiscals de les persones poden ser aparentment injustes, o expropiatòries, i les dels paĂŻsos o nacions o regions han de ser mĂ©s equilibrades i justes? Qui vulgui acabar de carregar-se l’estat del benestar, per aquĂ pot trobar un argument…
No tinc cap dubte que Catalunya ha estat sistemà ticament, obscenament, maltractada, de la mateixa manera que ha estat nefastament administrada i governada en tres dècades, però hi ha arguments infinitament més sòlids que les balances fiscals. I aquà estem i estarem, discutint números i percentatges que no porten enlloc. Perquè la qüestió, senzillament, no és aquesta.
> Jocs amb els nĂşmeros...
