Tornem-hi: se suposa, només se suposa. Amb les coses i els casos de la gent normal, podria ser que sí, tot i que la justícia és tan lenta que acaba esdevenint injustícia. Però acceptem que en general, sí, perquè no hi ha grans interessos ni negocis en joc. Quan un cas judicial toca de lluny o d’aprop el “modus vivendi” de la casta hispànica, amb les seves filials autonòmiques, ja hi som: adéu independència. Ja se sap, a Espanya la paraula “independència” és sospitosíssima, amb l’excepció de la guerra del mateix nom.
Exemples? El president visionari Rajoy, que ja intueix que la infanta se’n sortirà bé, del seu petit problema legal. Per no parlar del “paseíllo” de la Cristina. Un altre? El Consell d’Europa, preocupat per la independència dels fiscals i les ingerències polítiques. No tindran altra feina, no, aquests centreeuropeus… Ah, que el fiscal de la infanta fa de defensor? Res, ni cas, pura coincidència. Més exemples? El cas del jutge Silva, que investiga Caja Madrid i Bankia, i s’ha ficat on no el demanen: acabarà crucifixat. O la Gürtel i les ITV: espera’t. O les martingales amb el Tribunal Constitucional i el CGPJ, per posar altres exemples.
I així podríem fer una llarga llista de moments estelars del poder judicial. He dit poder? Perdó, de poder no en té res, és només un braç executor al servei d’uns interessos: els jutges que no se n’adonen, acaben malament. Casualitat? Sí, segurament. A Espanya l’Estat de Dret és sagrat, faltaria més. Però potser són massa coincidències, no?
