Ni més ni menys que la de desbloquejar el mapa polític espanyol. Aznar va forjar una formidable màquina de guanyar eleccions i poder, de moure diners… però no de millorar la democràcia. Jugava intel.ligentment: tenia al seu favor un sistema electoral tramposament bipartidista i una esquerra dividida en mil matisos (com és normal, per altra banda), i va saber aprofitar-ho.
A canvi de què? De què el “cazalla party” espanyol, versió hispànica del “tea party”, hagi aconseguit bloquejar la política espanyola, fossilitzar-la. Amb l’avortament, amb les privatitzacions estranyes en nom d’un fals liberalisme, amb les retallades insensates, amb la patrimonialització d’una idea d’Espanya tancada i agressiva. Tot això, ara mateix trontolla, amb les esquerdes que estan apareixent en l’edifici aparentment monolític de la dreta espanyola: personalismes, traicions, fracassos, escàndols, ambicions…
Hi ha una oportunitat perquè aparegui, i al país li convé, una dreta més centrada i raonable, no segrestada pels extremismes. Un efecte difícil, dificilíssim, però no impossible d’aquestes crisis és que aparegui una oportunitat per desbloquejar un país que va directe al col.lapse polític i institucional. Ja ens convindria, ja. Excepte per als que creuen que “com pitjor, millor”, clar.
