La primera: que es comença a fer evident, cada vegada per a més gent, la magnitud de l’estafa que cada dia ens arruïna una mica més. Que la impunitat de la corrupció és una de les claus del desastre espanyol del segle XXI. Que la dura resposta policial indica clarament el temor governamental a l’efecte contagi de les protestes: la insubmissió als desnonaments no és molt diferent d’aquests incidents. I torna a recordar-nos el trist, forçat paper de la policia i la justícia al servei dels interessos de la banca i del poder econòmic. Es la vella història de sempre, per això ens volen imposar lleis més autoritàries, més policies, més antidisturbis... El cas de Burgos, i els seus fangosos origens, ens recorda també que cal donar independència i força a la política, perquè sigui alliberadora i no controladora. És a dir, ens recorda que hi ha esperança, més enllà del depriment panorama d’una Espanya en fallida moral, social i econòmica.
Esperança? Sí, perquè ni tothom és igual (tot i que hi ha vicis molt extesos) ni estem condemnats a continuar així per tota l’eternitat. Cal només (i aquest “només” és immensament difícil, però no impossible) que els ciutadans prenguin, prenguem, consciència del poder i la responsabilitat que implica la ciutadania. I això està començant a passar en aquest país. No a les barricades, sinó a les neurones, que és on comencen els canvis esperançadors.
