Quin atur seria més o menys acceptable per a un país com aquest? Posem que cap al 10 o 12%, o fins i tot un 15%, perquè d’aquí no baixarem en tota l’eternitat, utopies al marge. Però l’objectiu és que en deixem de parlar, que ens hi acostumem, que mica a mica es vagin reduïnt les prestacions per atur, que la gent s’acomodi a la seva situació, que la resignació s’instal.li en la societat… En pocs anys trobarem normal una taxa d’atur del 23%. Un gran èxit, sens dubte: Espanya torna a anar bé i a generar ocupació. Paciència, serà a ritme lent. I ens acostumarem, no falla. Qüestió de temps. I aquí establirem la “normalitat”, acompanyada de profundes reflexions sobre les causes estructurals o el que més convingui. Estarem millor que ara? Sens dubte. Ah, que trigarem seixanta anys a reduir l’atur? Tranquils, el que importa és la tendència…
I així ens situarem en el nou paradigma: el model econòmic que ens estan imposant exigeix un atur de més del 20%, per mantenir els sous a la baixa, per bloquejar convenis, per precaritzar la feina… Cal que l’oferta de feina estigui sempre molt per sota de la demanda. No falla. “Mano de santo”, que diuen. Si no fem res (que segur que ho acabarem fent, tard o d’hora) aquest és el futur que ens espera. Un no-futur.
