Es el que va passar a Catalunya el dimarts de la setmana passada: la història va canviar de carril. Això no significa que tot hagi de canviar en dos dies. Ni que només sigui possible una solució a l’enigma. N’hi ha moltíssimes. La majoria d’elles encara són viables: s’aniran tancant en els propers mesos (o anys) fins que només en quedin dues. Aquest és el canvi.
Hi ha moments en la vida de les persones, les ciutats, els països, en què l’arbre de decisions s’obre, es ramifica, es multiplica. Fins que et perds. En altres èpoques, van caient branques, es van tancant camins i opcions, i t’acabes quedant amb A o B. Sí o no. Zeros i uns.
Com una mena d’acordió vital: s’eixampla al màxim i després es tanca al màxim. I tornem a començar. Als anys vuitanta l’acordió es va començar a obrir. Ara es comença a tancar, no només pel que fa a si Catalunya es queda o no a Espanya.
Aquest tema és una part del tot, perquè també hi ha moltes Espanyes i Catalunyes possibles.
Dit d’una altra manera: ser ciutadà d’un país independent però injust no és millor que ser ciutadà d’un país complex i caòtic però just i decent. Un país centralista com França pot ser infinitament millor que un desastre com Espanya, per molt autonòmica que sigui. Una Catalunya francesa pot ser molt millor que una Catalunya independent, també.
Al final, no són les banderes, sinó on viuràs millor, on seràs més feliç, on la vida serà més digna.
Però no podem tenir obertes sempre totes les opcions. I ara la història s’accelera per tancar-les: A o B. D’això va el que estem vivint i el que viurem en el futur proper. Ens agradi més o menys, aquest és el temps de pensar i triar entre A o B. I prou.
