Les rucades que haurem de sentir

(26.9.2012) Paciència. Ja està en marxa el concurs “a veure qui la diu més grossa”. Però tot just està en una fase molt inicial: la de rucades que haurem d’escoltar en els propers mesos. La majoria, en la direcció habitual: surten de la casta hispànica, o de les seves delegacions autonòmiques, i van directes a Catalunya, sense discriminar massa entre independentistes o no. Tots al mateix sac: una excel.lent manera per aconseguir que cada vegada més gent ho tingui més clar. Un exemple el tenim en els presidents autonòmics: Galícia, Extremadura, Rioja… i així fins que faci la roda els setze. Prometedor: ens esperen grans frases els propers mesos, a veure qui guanya el concurs. O en els defensors de les espanyes com José Bono, membre clau de la casta hispànica, sempre tan encertat, o els extremenys Monago (PP) i Vara (PSOE), que ara vol que els catalans retornin cent cinquanta mil extremenys emigrats. Com si algú els hagués segrestat o abduït! Mereix alguna resposta una rucada com aquesta? Una ofensa tan estúpida a catalans i extremenys? 

En fi, una animalada més a la llista. 

En la qual tindrà un lloc d’honor reservat un argument filosòfic altament sofisticat que ja va corrent. Es genial: La culpa de la mala imatge d’Espanya al món sencer és dels manifestants del 25-S i dels independentistes catalans. Ho conseguiré, però em costa parar de riure…  La tesi sobre la mala imatge espanyola al món és divertidíssima. Resumint molt: mentre en Rajoy i el Rei se’n van a Nova York a treballar i esforçar-se a recuperar la imatge del país, aquí els espatllem la feina amb manifestacions i secessions. Traducció: estem enfonsant Espanya a la misèria. Clar que sí, tenen tota la raó del món. 

Què els vols dir, si no? Intentar contrarrestar tanta subtilesa, tanta intel.ligència, tanta lucidesa, és senzillament impossible. Ei, que al món sobiranista també es diuen coses gruixudes i en surt algun insult, però normalment es queda a l’esfera privada i no arriba a les portades dels diaris. I quan arriba, s’organitza un auto de fe dels grossos. A vegades amb raó, fins i tot: l’insult no porta enlloc el digui qui el digui. L’estupidesa o la manipulació conscient tampoc no no són gaire recomanables. Sovint ho acaben de complicar tot. Però relaxem-nos, que tot això tot just acaba de començar. Jo ja m’he comprat una llibreteta per anar-ho apuntant. Segur que hi trobo infinits motius d’inspiració, alguns d’indignació i no poques bones estones per riure ben a gust.

Share this: