Ahir em vaig llevar amb ganes de saber què se sent quan
et rescaten, quan arriba el setè de cavalleria i et posa sobre la taula cent
mil milions d’euros, una xifra astronòmica. I encara hi ha qui afirma que calen cent o cent
cinquanta mil milions més. Ja se sap, això de l’economia és una ciència
inexacta. Doncs no vaig notar res especial. Tot funcionava més o menys igual. Clar, al principi no tenia clar si ens havien
rescatat o fet un donatiu. Amb el pas de les hores era clara l’evidència: ens
han llançat un salvavides de ciment armat que ens enfonsarà encara més. I com
que tenim un president tan catxondo que semblava que acabava de treure els
calerons del caixer automàtic i ho donava tot per resolt, prenent-nos
literalment per imbècils, doncs res, a
veure com acaba el rescat de l’Armada Invencible…
Avui segurament tampoc no
notarem res d’especial. Ja anirà venint, ja. Els diners ni els veurem ni els
tocarem, entraran tots directes al pou sense fons del sistema financer espanyol
i desapareixeran misteriosament com els que ja hi hem abocat i els que hi
abocarem. El forat és de dimensions tan còsmiques com el saqueig que han comès,
com la delictiva i arrogant gestió amb la que han empastifat tot el país i part
del planeta: estaven i estan segurs encara de que la llei està de la seva part,
cosa ben certa per desgràcia.
Els diners no sabrem on van a parar ni serviran
de gran cosa, però ja ens comencen a suggerir que cal apujar l’IVA, fer quatre
retocs a les pensions, que la sagrada sobirania espanyola estarà tutel.lada,
retallar una miqueta aquí i allà. I pagarem amb impostos, amb més atur, amb
menys activitat empresarial, amb més injustícia, amb menys protecció social,
aquests calerons que tan gentilment semblava que ens transferien amb allò de “tu
tranquil, ves fent, ja me’ls tornaràs quan puguis”.
Insuperable, en efecte.
Costava de superar Zapatero, costava força, però vet aquí que Rajoy està donant
també la talla del gran estadista que és. Segur que també ha patit una
indigestió d’elefants, no dels del nostre mascle alfa amb corona, no, sinó dels famosos elefants
de Lakoff. Que no han estat mai res més que una versió guai d’allò del “vamos a
contar mentiras, tralará”. Però fins i tot per a això cal saber-ne una mica.