No ens podem posar d’acord en res? No podem dir la veritat amb els números? O almenys alguna cosa més semblant a la veritat, acceptem un cert marge... No podem començar a pensar a gran escala i llarg termini, sense perdre’ns en les misèries del dia a dia? Si ens pensem que així resoldrem res, anem llestos: no sé què més cal que passi perquè entenguem, tots, que estem fent malament un munt de coses. Jo el primer, d’acord, però ni l’únic ni l’últim. I els que donen lliçons a tort i a dret, també. I els que semblen desinteressats, ja veuríem... I els suposats estrategues del curt termini, també.
Hem de tornar a aprendre allò de dos i dos quatre, coses clares, treure els cadàvers de l’armari i veure com els enterrem dignament sense arruinar-nos per dues o tres generacions.
Per aquest camí no anem enlloc com a país, i això val per a Espanya i per a Catalunya i també per a Europa, clar. Però els nostres pecats són nostres, deixem de jugar a escampar-los. Ens toca fer la nostra pròpia penitència, tot i que hi ha graus molt diversos de culpabilitat. Igualment, hi ha maneres de fer penitència i maneres de suicidar-se.
No parlo només de dretes o esquerres, ni de política (almenys no la partidista), ni de la banca o dels mercats, sinó d’una visió més àmplia, més generosa, més intel.ligent. La d’adonar-se’n que a aquest pas, si no canviem el xip, estem cremant el futur. Tot el futur.
Com es fa? Començant per aquí i per cadascú, potser? Sí, hi ha un buit de lideratge esfereïdor, però alguna cosa puc fer jo. I l'altre i l'altre. És fosc i confús, però és l'únic camí en el qual hi ha alguna llum al final. L'actual només porta a culminar la tragèdia de la pitjor manera possible. O confiar en un miracle, que em temo que és el que encara fan molts. Doncs no, no hi haurà miracle. Ja ho estem veient...
 A veure, que aixequi el dit qui no hagi dit mai una mentida. Qui no hagi copiat mai un examen, un treball. Qui no hagi deixat...){kind=link}