Vagues contra els ciutadans

La vaga és una eina del segle XIX i de part del segle XX que ja no serveix, o no amb el seu plantejament tradicional, en el segle XXI. Els sindicats de tota mena, amb una independència del sistema perfectamen descriptible, l'utilitzen encara com si fos la bomba atòmica: quan tot falla, quan res no serveix, fem vaga i que peti el que hagi de petar. Als serveis públics això funciona a vegades, perquè la política és un complex mecanisme d'equilibris en el qual sempre hi ha la por a perdre vots o tendències de vot. Mani qui mani, tot i que les formes no són, ni de lluny, sempre les mateixes: és més fàcil fer vagues contra els governs d'esquerres que contra els de dretes, amb matisos. I amb un detall important: qui guanya una vaga guanya legitimitat i poder. Quan els governs de dretes ja saben que tenen una vaga dura en la seva agenda, com Rajoy, també saben que si la perden estan llestos. Però això és només una qüestió tàctica. N'hi ha d'altres més estratègiques. 

Té sentit que els transports barcelonins facin una vaga just quan la ciutat es juga el pa de cada dia amb un gran congrés global? No. Això és com disparar-se un tret al peu per guanyar una guerra. Els servidors públics estan al servei de la societat sempre, la qual cosa no vol dir que es pugui fer amb ells qualsevol cosa. Però sí obliga a plantejar les protestes d'una forma intel.ligent i coherent, que no perjudiqui la societat: no operar els pacients no ajuda a millorar la sanitat pública, fer el ruc a les presons no dóna seguretat a la societat, que els mossos utilitzin el castellà per fer befa ofèn moltíssima gent que estima el castellà... 

Els servidors públics serveixen la ciutadania, sempre, sempre, independentment de qui mani: oblidar-ho és un error gravíssim, que es paga tard o d'hora. Fer vagues contra els vaguistes no porta enlloc. I en aquesta època que està començant, en la que veurem l'esclat de tantíssimes coses esquerdades, no estarà de més repetir-ho: les guerres s'han de guanyar, clar, però no tot s'hi val. Qui ho oblida, les acaba perdent. I qui té por de la lluita, també, clar.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes