El país del “pelotazo”
s’ha estavellat i comencen a canviar els herois dels nous
temps.
Una d'aquestes històries és la d’aquest cuiner terrassenc que comença modestíssimament en un
senzill negoci familiar, que estudia i progressa, que pensa pel seu
compte, que elabora un model gastronòmic propi, que s’esforça per
assolir la màxima qualitat, que ressuscita productes autòctons poc valorats i
que al final rep una estrella Michelin. Una persona plena de somnis però capaç de tocar de peus a terra. I que quan toca el cel no sembla que li
hagi pujat al cap.
Aquest divendres sortia a tota pàgina a La Vanguardia una
interessant crònica del seu recorregut vital des de la cuina de barri fins
a la primera línia de la cuina mundial. Una pàgina que mereix ser
guardada a la carpeta “bones notícies”, de les quals n’anem força
escassos. En els temps que corren, replets de males notícies, hi ha,
segur, altres herois anònims en altres sectors, que estan fent les coses
bé, que no s’han fet d’or, que han arriscat, que s’han sacrificat i que
se’n surten força bé. No salvaran el país de la crisi en cinc minuts,
no generaran negocis multimilionaris, però mostren un dels camins
més interessants que tenim a l’abast i un dels pocs que podem
recórrer: modèstia, esforç, creativitat, idees pròpies… I segurament una
mica de sort també, tot i que no és el factor clau.
En fogons com els
del Capritx de l'Artur Martínez (+ Sonia Hermoso, Gerard i Mireia) i tants altres hi ha el secret del país del futur. Li hauríem
d’anar copiant la recepta… Segur que ens la passa de franc, perquè -aparentment- no té cap secret.
